FITXA TÈCNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DIDÀCTICA FITXA DE TREBALL
|
Direcció: Llorenç Soler |
 |
|
Sinopsi
La història de Saïd reflecteix les dures condicions de vida que tenen els immigrants magribins al nostre país. El jove Saïd, un marroquí de 20 anys, travessa l'estret de Gibraltar en una pastera i després d'un llarg viatge aconsegueix arribar a Barcelona, on molt aviat descobrirà els prejudicis racistes i els impediments legals que l'obliguen a viure marginat de la societat. Malgrat les dificultats, coneixerà també l'amor i l'amistat gràcies a Anna, una jove estudiant de periodisme, i a un grup d'immigrants nord-africans que han format un grup musical. Les experiències de Saïd són una adaptació de la novel·la de Josep Lorman Les aventures de Saïd, que el film utilitza com a pretext per denunciar la situació que pateixen els immigrants en la nostra societat i per apropar-nos a la seva realitat personal i cultural. Llorenç Soler considera Saïd com "un film necessari, perquè hi ha molta gent que no acaba de creure's la situació dels immigrants il·legals; la història de Saïd vol aconseguir transmetre la sensació física de por i de perill que pateixen aquells que arriben al nostre país sense conèixer la llengua ni els costums".
Objectius pedagògics
Procediments
Actituds
- Reconeixement dels prejudicis racistes en les conductes quotidianes.
- Acceptació de la diferència des del respecte i la tolerància. Apreciació positiva del mestissatge cultural.
|
|
Saïd és el primer llargmetratge de ficció del realitzador Llorenç Soler, una figura destacada en l'àmbit del documental i del cinema independent. Des dels seus inicis, als anys 60, la seva obra s'ha desenvolupat al marge de les exigències de la indústria i ha optat sempre per la denúncia i el compromís social. Fidel a aquesta voluntat crítica que ha determinat la seva trajectòria professional, Llorenç Soler mostra en el film un dels aspectes més conflictius de la nostra societat: el problema de la integració dels immigrants que provenen de països africans.
Segons un estudi publicat al mes d'octubre de 1999 (1), més del 60% de la població de Catalunya és fruit dels moviments migratoris d'aquest segle. Aquesta situació, però, no es correspon amb un augment de la tolerància, sinó que darrerament s'han originat greus conflictes en determinats nuclis rurals i urbans on es concentra bona part dels immigrants nord-africans (2). Els problemes que provoca aquesta arribada cada cop més nombrosa de treballadors africans evidencia la manca de recursos institucionals i legals per organitzar-ne l'acollida, però també obliga a reflexionar sobre el racisme i la xenofòbia que hi ha a la nostra societat (3).
Llorenç Soler afirma que no vol fer un film pedagògic, sinó de denúncia, que reflecteixi amb honestedat aquests fets que no es poden obviar. No pretén ensenyar res ni donar solucions als conflictes, sinó oferir una perspectiva diferent sobre la comunitat magribina que qüestioni la discriminació i les injustícies que pateixen.
La història de Saïd, el jove protagonista que arriba a Barcelona amb l'esperança d'iniciar una vida millor, serveix per apropar-nos a les il·lusions i a les experiències dels immigrants marroquins, que viuen conflictivament la seva integració a la nova societat a causa dels prejudicis i la discriminació que han de patir per la seva diferència.
La pel·lícula és una adaptació de la novel·la Les aventures de Saïd, de Josep Lorman, però sobre aquesta base ficcional té una clara voluntat testimonial. Com afirma Llorenç Soler, és com "un documental sobre una ficció" que pretén oferir una altra mirada sobre la realitat que ens envolta (4).
A través de la vida quotidiana de Saïd i dels seus amics, ens introduïm en les dificultats que viuen els treballadors magribins per aconseguir viure dignament i poder sortir de la marginació a què moltes vegades es veuen abocats per poder sobreviure. Gràcies a una eficaç identificació amb el protagonista, compartim els seus temors i la seva indefensió davant els prejudicis de la gent, comprenem el seu desarrelament i sentim el seu dolor per les esperances i les il·lusions no realitzades. Aquesta identificació que promou el film es realitza com un procés d'apropament que no anul·la les diferències necessàries per garantir la identitat de l'altre.
El contrast de cultures s'expressa mitjançant un just equilibri entre les similituds i les diferències. L'alteritat s'accepta com allò diferent i a l'hora com allò similar: la tolerància consisteix a reconèixer l'alteritat de l'altre, acceptar la seva diferència i a la vegada viure-la com a identitat semblant a la nostra, amb els mateixos drets que exigim per a la nostra (5).
El film preserva en tot moment aquest equilibri entre la igualtat i la diferència, que ens permet comprendre la situació injusta i terrible que pateixen els immigrants il·legals al nostre país i arreu d'Europa. La denúncia de Llorenç Soler inclou, també, altres aspectes més personals i quotidians, que fan referència a les actituds racistes i als prejudicis que, en certa mesura, tots compartim. Un exemple clar és la imatge de la violència que ens presenta la pel·lícula. Hi ha una violència organitzada, la protagonitzada pels skins, o la violència institucional, representada per la policia, però també es mostra una forma de violència pròxima i quotidiana, amb la qual conviu cadascun de nosaltres cada dia. Aquesta forma de violència no es manifesta de forma brutal, sinó subtilment, a partir del comportament de determinada gent respectable, instal·lats còmodament en la societat del benestar.
Tal com assenyala el director "els pares d'Anna, la jove estudiant de periodisme que s'enamora de Saïd, són una mostra eloqüent d'aquesta violència que emana dels comportaments i que no necessita vessar sang per manifestar-se". El film tracta diversos aspectes que incideixen en l'acceptació i la integració d'aquests nous habitants dels nostres pobles i ciutats.
Entorn als problemes de Saïd, obre altres vies de reflexió més amplies i generals sobre els conflictes que sempre poden sorgir quan es produeix el contacte entre dos móns tan diferenciats socialment.
Llorenç Soler defineix la seva pel·lícula com la trobada de dos microcosmos, dos cercles tancats que poques vegades es troben i que quan, per atzar, ho fan de forma tangencial, esclata el drama. Les diferències socials i culturals s'agreugen en els casos d'aquests immigrants il·legals, que viuen en el mateix espai físic que nosaltres però, en unes condicions tan precàries, que la seva integració resulta quasi impossible. El film actua com a denúncia d'aquesta situació injusta, però sobretot, gràcies al coneixement que proporciona, ofereix la possibilitat de transformar la nostra hostilitat en acceptació i tolerància (6).
NOTES(1) Anna Cabré. El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica. Barcelona, Instituto Catalán del Mediterráneo i Editorial Proa, 1999. (tornar)
(2) Respecte al conflicte originat al barri de Ca n'Anglada de Terrassa, entre els veïns i els immigrants magribins, Josep Ramoneda adverteix que cap societat està lliure del racisme i la xenofòbia. Podria creure's que en un barri com el de Terrassa, un dels nuclis de la resistència antifranquista quan el barri va créixer amb l'arribada de la immigració interior, no hi podria haver una violència racista com la que s'hi va viure. Podria pensar-se que la pròpia experiència com a immigrants actuaria com a vacuna contra la xenofòbia i el racisme. Però l'experiència assenyala que cada nova immigració rep l'agressió de gent de la immigració anterior. Com apunta Ramoneda "el que es va sentir humiliat pot convertir-se en humiliador", i adverteix als poders públics que "la simple declaració de principis no resol els problemes. I la cultura de la competitivitat que considera l'altre sistemàticament com un enemic en la lluita per la supervivència no contribueix precisament al fet que la tolerància i el respecte calin en les mentalitats" (Josep Ramoneda, El País, 19 de juliol de 1999). (tornar)
(3) Valorant els fets ocorreguts a Manlleu, al barri d'Erm, on els habitants van protestar per l'ajut que rebien els immigrants magribins de la zona, Xavier Rius-Sant adverteix que "qualsevol lluita política i social, per aconseguir una millora en la situació dels immigrants magribins, serà totalment inútil si no desapareixen els prejudicis racistes que estan arrelats en el subconscient de la gent". (Xavier Rius-Sant. "El racismo interior", El País, 14 de juliol de 1999). (tornar)
(4) Per aconseguir el verisme documental de les imatges, Llorenç Soler destaca la utilització de la càmera com un personatge més, sobretot en aquelles seqüències filmades amb l'estil d'un reporter de televisió. També com a opció realista va rebutjar qualsevol artificiositat que qüestionés el verisme de les imatges, com per exemple la utilització d'un muntatge excessivament fragmentat. El seu criteri va ser rodar en un sol pla les seqüències més significatives, que mostressin escenes de la vida quotidiana dels seus protagonistes, per tal de no tallar l'emoció i la força que transmeten les imatges. La veritat de les imatges va incrementar-se, també, per la situació dels propis actors, la dels joves protagonistes àrabs, a qui la història del film no els era aliena. En arribar a Barcelona i contactar amb la gent del seu país, van poder viure la situació que es reflecteix a la pel·lícula, i durant el rodatge van patir ells mateixos la situació en diverses ocasions. En concret dos actors van ser detinguts per la policia per tal de comprovar-ne els papers. Aconseguir els permisos de rodatge no va ser gens fàcil i van sorgir problemes legals en la contractació d'extres que no tenien els papers en regla. Aquestes anècdotes mostren, segons el director, que la realitat i la ficció es van entrellaçar de forma espontània i natural, aconseguint crear el clima adequat perquè les seves interpretacions tinguessin una gran força de convicció que colpís directament la consciència dels espectadors i espectadores. (tornar)
(5) Per ampliar aquests temes, recomanem el text La ciutat de la diferència, publicat per la Fundació Baruch Spinoza conjuntament amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Apuntem una de les reflexions anotades en el text en relació a la problemàtica de la integració (pàg. 89 i 90):
"[...] Si reconeixem que la major part dels conflictes entre comunitats no són deguts als seus trets d'identitat, com podria semblar per la il·lusió d'autonomia dels fets culturals, sinó a uns interessos incompatibles, la diversitat cultural apareix com una font de conflictes molt més relativa del que sovint pensem. Això no vol dir que no es produeixin conflictes derivats de la diversificació sociocultural creixent de les nostres ciutats, i que sempre haurem de veure'ls com a contrapartida inevitable dels avantatges que ofereix. Però, tant els governs com les societats civils tenen la possibilitat de propiciar iniciatives que redueixin a la mínima expressió aquest preu exigit per l'heterogeneïtat cultural."
"D'entrada, cal denunciar la falsedat del supòsit segons el qual un increment de la pluralitat cultural ha de conduir inexorablement a l'augment de la conflictivitat social. En primer lloc, atès que un gran percentatge de conflictes que es presenten com a ètnics, religiosos o interculturals, són, de fet, conseqüència de situacions d'injustícia o de pobresa, podem concloure que una millora general de les condicions de vida de les persones -habitatge, treball, sanitat, educació- facilitarà la comunicació i l'intercanvi entre els grups humans. [...]"
"Una gran proporció dels enfrontaments que es presenten com a racials, ètnics o d'identitat són conseqüència directa d'una relació no equitativa entre les classes socials. En aquest sentit, és urgent distingir amb claredat entre les diferències culturals, que cal respectar i que actuen en l'eix horitzontal, i unes desigualtats socials que, estructurades verticalment, condemnen amplis segments de la població a patir unes mancances inacceptables. [...]"
"La integració cultural és impossible, òbviament, sense un mínim d'integració socioeconòmica, és a dir, d'una reducció de les asimetries que imposa el sistema capitalista, que tendeix massa sovint a l'abús per obtenir les seves fites." (tornar)(6) Victoria Camps (Virtudes públicas. Madrid, Espasa-Calpe, 1990) ha reflexionat sobre les tres virtuts públiques prioritàries que haurien de caracteritzar el comportament de la nostra activitat pública: al costat de la solidaritat i la responsabilitat hi situa la tolerància com a fonament imprescindible d'una societat plural i democràtica. (tornar)
Proposta d'Activitats
|
|
FITXA DE TREBALL
|
