LA ESTRATEGIA DEL CARACOL



Castellano

FITXA TÈCNICA INDICACIONS PER AL PROFESSORAT GUIA DIDÀCTICA FITXA DE TREBALL


FITXA TÈCNICA

Direcció i producció: Sergio Cabrera (Colòmbia, 1994)
Guió: Humberto Dorado, a partir d'una història de Sergio Cabrera i Ramón Jimeno
Fotografia: Carlos Congote
Música: Germán Arrieta
Disseny de producció: Enrique Linero i Luis Alfonso Triana
Muntatge: Manuel Navia i Nicholas Wentworth
Repartiment: Frank Ramírez (Romero), Fausto Cabrera (Don Jacinto), Sain Castro (Justo), Ernesto Malbran (Lázaro), Víctor Mallarino (Doctor Holgun), Luis Fernando Munera (Gustavo Calle), Humberto Dorado (Victor Honorio Mosquera), Florina Lemaire (Gabriel / Gabriela), Gustavo Angarita (Fray Luis), Vicky Hernández (Doña Eulalia), Edgardo Román (Jutge Díaz).
Duració: 107 minuts.

 

 

 

INDICACIONS PER AL PROFESSORAT

Sinopsi

Els veïns d'un dels barris més pobres de la ciutat colombiana de Bogotà lluiten per evitar l'enderrocament de la casa on viuen, propietat d'un milionari sense escrúpols. Defensant l'edifici contra jutges i policies, planegen una original estratègia ideada i dirigida per Don Jacinto, un vell anarquista espanyol. La lluita contra els especuladors i els corruptes està perduda abans de començar, però els veïns estan disposats a fer el que sigui per defensar la seva dignitat.

Objectius pedagògics

Procediments

Actituds

 

 


GUIA DIDÀCTICA

 

Una faula sobre la solidaritat i la força de les idees

Sergio Cabrera (Medellín, 1950), defineix La estrategia del caracol com una faula sobre el sentit de la llibertat i la solidaritat humanes. Convençut que el cinema té en les seves mans la possibilitat d'ajudar a rescatar el concepte d'allò romàntic - "el cinema pot ajudar a acariciar la utopia" diu el director -, Cabrera creu en la possibilitat d'aconseguir un món millor i més just, en la esperança del treball conjunt de les persones per un objectiu comú. No es tracta d'una utopia absurda, d'un desig impossible que s'esgota en sí mateix. A l'adoptar la forma d'una faula, La estrategia del caracol no juga cap altre carta que no sigui la de l'alegria de viure, donant un to optimista a la visió de la pobresa al Tercer Món i conferint una capa desmitificadora i d'un profund sentit de l'humor als discursos sobre el canvi social i les lluites de classes. La història de la pel·lícula, de fet, es redueix a una mera anècdota argumental de caràcter inversemblant i exagerat, propera a l'univers del "realisme màgic" tan característic de la literatura i també del cinema de Llatinoamèrica (1). La impossibilitat que els inquilins d'una casa puguin traslladar-la peça per peça, moble per moble, paret per paret, en uns pocs dies (ni amb tres mesos ni amb un any) és subratllada d'entrada, al principi del film: un dels protagonistes del desallotjament, Gustavo Calle, un culebrero, incansable i brillant contador d'històries no necessàriment verídiques, explica la història de La estrategia del caracol sis anys després dels fets, durant un altre desallotjament. La pel·lícula adopta d'aquesta manera una estructura de flash-back, de viatge al passat, que converteix la història i els seus protagonistes en un mite, en una mena de llegenda tenyida de la més genuïna èpica popular. Sergio Cabrera ho explica al press-book del film: "Un grup de cent persones no es pot emportar una casa en un mes, ni en tres mesos ni en un any, i encara menys amb una grua. La pel·lícula està feta de tal manera que això sembli possible. Aquesta és una de les raons per les quals vaig decidir utilitzar el personatge del narrador, que és un culebrero, un home que té fantasies. Ell és qui explica la història i nosaltres veiem el que explica però la història no té perquè ser exactament real". El director utilitza aquest recurs narratiu per dotar la pel·lícula d'un fort caràcter simbòlic: en sis anys, res ha canviat, les condicions de vida a la ciutat de Bogotá (i a qualsevol altre ciutat del món) segueixen sent tan o més dures que abans i els desallotjaments continuen. Aquest enfocament hiperbòlic juga sempre a favor de la pel·lícula, que en cap moment perd de vista la seva estreta vinculació amb la realitat colombiana, plantejant temes de gran importància social com les dures condicions de vida a les grans ciutats, divides en barris rics i pobres, zones riques i industrialitzades i zones subdesenvolupades, o la supeditació del poder als més foscos interessos de l'economia capitalista. L'argument, de fet, està inspirat en una notícia apareguda en un diari de Colòmbia: la burocràcia i la justícia colombianes van tardar tan de temps en efectuar el desallotjament d'un inmoble que quan al jutge hi va arribar va descobrir que la casa ja no existia, que feia temps que s'havia ensorrat. A partir d'aquesta idea, el director i el guionista Humberto Dorado construeixen i articulen un mosaic de personatges de diferents classes socials, ideologies i idees polítiques que, per la seva riquesa i profunda humanitat, es constitueixen en representacions simbòliques perfectament extrapolables a qualsevol altre època i lloc del món. El conjunt dels llogaters de la casa desnonada es converteix així no només en un microcosmos que reprodueix la problemàtica social i política real de Bogotà sinó també la d'altres ciutats, llatinoamericanes o no, afectades per reformes urbanes de les zones antigues. Enmig d'aquest univers de personatges destaca de manera especial el vell anarquista espanyol Don Jacinto (interpretat per Fausto Cabrera, pare del director), que guarda la bandera de la C.N.T. i té un quadre del dirigent anarquista espanyol Durruti penjat a l'habitació del seu pis. L'escena en què canta "A las barricadas" dalt de la grua de fusta construïda a l'interior del pati és un dels moments claus del film, visualització brillant de la vigència i la necessitat de les idees. Per Don Jacinto primer, i després per la resta dels protagonistes, sempre hi ha coses per les que lluitar i l'esperança no s'ha de perdre mai. La força i les ganes de viure que transmeten tots els inquilins l'edifici és, precisament, l'element al voltant del qual gira tota la pel·lícula: la il·lusió dels personatges, situats en tot moment per sobre de les dures condicions de vida que han de suportar, contribueix a fer versemblant i creïble la surrealista estratègia que decideixen portar a terme, aconseguint la total identificació dels espectadors amb la seva causa. La gran varietat i riquesa dels matisos que defineixen els veïns de l'edifici que ha de ser desallotjat contrasta de manera brutal amb la visió fosca i trista de la burocràcia i les autoritats, simples instruments del poder econòmic atrapats en el pou de la corrupció i la falta d'escrúpols. L'enginy i l'art de viure dels inquilins, igualment, contrasta de manera brutal amb la violència, la intolerància i els comportaments agressius imperants en bona part de la societat; la inutilitat de les armes i de qualsevol enfrontament violent és mostrat pel director en la primera escena de la pel·lícula, d'un dramatisme terrible, amb la mort d'una nena petita durant els enfrontaments entre la policia i un grup de llogaters que han construït barricades i s'han armat amb pistoles i escopetes per impedir un desallotjament. En aquest sentit, el missatge de la pel·lícula no pot ser més clar: més enllà del caràcter simple i senzill de la història i de l'aparent inutilitat de l'estratègia pacífica i alegre dels veïns, La estrategia del caracol és un cant a la vida, a l'honor i a la dignitat. La fe i l'esperança poden moure muntanyes i els passos petits i insignificants - els passos d'un cargol - són els més importants. La delirant peripècia dels llogaters, a més, guarda una certa relació amb el procès de gestació de la pel·lícula, que va tardar quatre anys en ser completada satisfactòriament per multitud de problemes econòmics. Alguns membres de l'equip tècnic, com el guionista Humberto Dorado, interpreten petits papers a la pel·lícula, i l'actor Frank Ramírez també va participar en algunes de les fases de l'elaboració del guió.

(1) A diferència de la literatura, el cinema llatinoamericà ha arribat, en el millors dels casos, tard i malament a Espanya. A excepció de les obres d'alguns directors de gran prestigi internacional - l'argentí Adolfo Aristarain, el peruà Francisco J. Lomabardi i el mexicà Arturo Ripstein - el cinema de Llatinoamèrica segueix tenint, de manera incomprensible, una presència merament anecdòtica a les nostres pantalles. Sergio Cabrera és l'únic director colombià que ha aconseguit estrenar les seves pel·lícules amb regularitat a Espanya: La estrategia del caracol (1993), Águilas no comen moscas (1994), Ilona llega con la lluvia (1996) i Golpe de estadio (1998), la majoria d'elles rodades en règim de coproducció amb altres països. En un sentit estricte, una de les úniques pel·lícules de producció totalment colombiana exhibida comercialment a Barcelona i Madrid amb una certa repercussió és La vendedora de rosas (1998), dirigida per Victor Gaviria. tornar

Proposta d'activitats

 

 


FITXA DE TREBALL









 


INICI