Fem una mica d´història

 

1. UNA DE MOROS I MUSULMANS

2. L'ESPLENDOR D'AL-ANDALUS

3. EL COLONIALISME AL MAGRIB

 

 

UNA DE MOROS I MUSULMANS

En les activitats que es plantegen en aquest apartat, volem treballar dos aspectes. Per un cantó, incidir en la diversitat del món islàmic, tot i la tendència que es té a identificar els musulmans amb els "moros". També fer veure als alumnes com als "moros" se'ls hi atribueixen una sèrie de tòpics, igual que el que passa aquí amb els catalans o la gent que prové de Barcelona. Seria bo que els i les professores incidissin en aquells tòpics que afecten els alumnes del seu institut per tal de fer veure la injustícia de les generalitzacions i també com moltes d'aquestes generalitzacions són mentida.

Per últim, podeu utilitzar qualsevol atles complert, en el qual trobareu rius, muntanyes i els diferents grups ètnics, insistint amb els alumnes que el Magrib és molt més que desert.

ÍNDEX

L'ESPLENDOR D'AL-ANDALUS


No està gaire explicat en els nostres llibres d'història el període de presència d'un estat musulmà (el que coneixem com Al-Àndalus), que va entre els segles VIII i XV. Tot i això, nosaltres li volem donar força importància perquè Al-Àndalus va ser el període històric en el qual la cultura de la Península Ibérica va tenir més pes a Europa i perquè és una mostra de la convivència que sota estats islàmics pot existir entre cultures i religions com la cristiano-visigòtica i l'àrab-bereber-islàmica.

EL LEGADO CIENTIFICO Y CULTURAL

Cabe pensar que, en un principio, los árabes eran minoritarios en al-Andalus, siendo los hispanos y los bereberes mayoría. La lengua hablada, por lo tanto, no era el árabe. Sin embargo, a lo largo del siglo IX se produjo una fuerte arabización, asociada, ineludiblemente, a la importancia que tuvo la lengua en la que fue revelado el libro sagrado de la nueva religión, el Corán.

La lengua árabe fue en al-Andalus sinónimo de refinamiento y erudición, a pesar de que casi toda la población también hablaba en romance. No sólo estudiaban árabe los musulmanes, también los propios mozárabes, cristianos que permanecieron bajo dominio musulmán, acabaron expresándose y escribiendo en este idioma. Lo mismo que los judíos, comunidades ambas muy participativas en la vida pública de al-Andalus. En este sentido, existe un elocuente pasaje de Álvaro de Córdoba quejándose del auge del árabe en el siglo IX: "Muchos de mis correligionarios leen poesías y cuentos árabes, y estudian las obras de los filósofos y teólogos mahometanos, no para rebatirlas sino para aprender a expresarse en el lenguaje árabe más correcta y elegantemente". Algunos de los más relevantes lingüistas de al-Andalus fueron al-Qali, Ibn al-Qutiyah, y al-Zubaydi, todos pertenecientes al siglo X.

Frases como "Busca el saber desde la cuna hasta la tumba" o "No hay nada más importante a los ojos de Dios que un hombre que aprendió una ciencia y la enseñó a las gentes" son algunas de las máximas más influyentes en la época. Los propios emires y califas, como Abderrahman II, Abderrahman III y al-Hakam II, fueron grandes eruditos que se rodearon de sabios y pusieron la enseñanza al alcance de todo el mundo. Hicieron traducir las principales obras del saber greco-helenístico, crearon bibliotecas públicas y privadas -algunas tan célebres como la de al-Hakam II-, y edificaron mezquitas y madrazas en las que se impartían las ciencias religiosas y la jurisprudencia. Algunos fueron excelentes poetas, como el propio rey al-Mutamid de Sevilla, y su amigo y visir Ibn Ammar.

Se dedicaron numerosas obras al estudio del saber y la enseñanza, y a la clasificación de las ciencias, como aquella que escribió Abd Rabihi en el siglo X: al-Iqd al-Farid, El collar único. Así se expresaba el autor acerca de los distintos saberes: "(son) los pilares en los que descansa el eje de la religión y del mundo. Diferencian al hombre de los animales, y al ser racional del irracional". También el célebre Ibn Hazm (994-1064) dedicó numerosas páginas a clasificar las ciencias en libros como el Maratib al-ulum, o Kitab al-ajlak. Este autor ha sido uno de los más prolíficos que ha dado el Islam, destacando como poeta, teólogo, jurista, historiador y filósofo. Cuatrocientas, nada menos, fueron las obras que escribió. Su lengua era tan crítica y mordaz contra el poder y la pobreza de espíritu, que se llegó a decir que "su lengua era tan afilada como la espada de al-Hach-chach". Acerca del saber dijo lo siguiente: "El que busca el saber para jactarse de él, o para ser alabado, o para adquirir riqueza y fama, está lejos del éxito, pues su objetivo es alcanzar algo que no es el saber". Difícil meta.

Otro de los grandes sabios de al-Andalus que se ocuparon de esta materia fue Said (m.1070) quien escribió, entre otras obras, el Tabaqat.
La época de taifas supuso un auténtico caos político, pero también una "descentralización" del saber, que hasta entonces, se congregaba casi exclusivamente en Córdoba. Los reyes compitieron entre sí por lograr el más alto grado de erudición y la corte más sabia, y cultivaron, en especial, la poesía. Uno de los poetas que alcanzaron más alta fama, aparte del mencionado al-Mutamid, fue Ibn Zaydun (1003-1071), lo mismo que su amada, la bella princesa Wallada. También fueron renombrados al-Ramadi (m. 1015) y, siglos más tarde, Ibn Zamrak, el poeta del siglo XIV que plasmó sus versos en los muros de la Alhambra. La forma más cultivada y elegante en poesía era la qasida, de complicado metro, aunque también surgieron nuevas formas populares llamadas muwashaha y zéjel, cuyo máximo exponente fue el vividor Ibn Quzman (siglo XII), cuyo renombre llegó hasta Bagdad.

La prosa -sobre todo filosófica- también tuvo buenos representantes, algunos de la talla del gran pensador Ibn Tufayl, que destacó con su delicioso Hayy Ibn Yaqzan, también conocido como el Libro del Filósofo autodidacta, sin duda precursor del Robinson Crusoe de Defoe. También destacó el poeta Ibn Suhayd (m.1034), con su obra Al-Tawabi wa-l-zawabi, Espíritus y demonios.

Hay constancia de que existieron numerosos historiadores, geógrafos y antologistas en al- Andalus, aunque muchas de sus obras se han perdido. Entre ellos, surgió una saga de al-Razi, entre los que destacó Isa (siglo X), que escribió una historia general de al-Andalus, conocida más tarde como la Crónica denominada del moro Rasis. Igualmente valiosa fue la Historia de la conquista de al-Andalus de su contemporáneo Ibn al-Qutiya. En el siglo XI, surgieron una serie de notables historiadores como Ibn Hayyan, nacido en Córdoba en el 987, erudito autor de numerosas obras que reflejan la sociedad y acontecimientos de su época. Más adelante destacó Ibn Said al-Magribi, nacido en Granada hacia 1201, y su contemporáneo Ibn Idhari. El siglo XIV contó con dos grandes estadistas y pensadores: el lojeño Ibn al-Jatib y el tunecino Ibn Jaldun, autor de una obra fundamental de su tiempo: el Muqaddimah.

La filosofía y el sufismo

En los primeros tiempos del Islam en Oriente, pronto se cultivó la ciencia de la filosofía y la lógica, en un clima de gran tolerancia religiosa e intelectual. En al-Andalus se introdujeron las primeras traducciones al árabe de los filósofos griegos, en especial Aristóteles, y fue surgiendo un pronunciado interés por esta materia que, sin embargo, no era bien vista por las rígidas autoridades religiosas. A menudo se prohibió su estudio y se quemaron las obras de Ibn Hazm, el oriental al-Gazali y Averroes. Los filósofos, sin embargo, sostenían que el intelecto y la razón no estaban en absoluto reñidos con la revelación, y constituían el instrumento más adecuado para alcanzar la verdad. "La filosofía es amiga y hermana de leche de la religión. No contradice a la revelación, sino que la confirma." afirmaba Averroes.
El propulsor del estudio de la filosofía fue Ibn Masarra, autor del siglo X quien profesaba una suerte de panteísmo. Después surgió Ibn Hazm y su contemporáneo malagueño, el hebreo Ibn Gabirol, que profesó una filosofía neoplatónica en su Yambu al-hayat. El siglo XII vio florecer a Ibn Bayyah (Avempace), y su discípulo Ibn Tufayl, cuya obra, la ya mencionada Hayy Ibn Yaqzan, tuvo una honda repercusión entre los cristianos.

Pero, sin duda, el que más influyó, tanto en el mundo islámico como en toda Europa, fue Averroes (Ibn Rushd, 1126-1198), de quien se han conservado varias importantes obras. Contemporáneo suyo fue el eminente filósofo judío Maimónides (1135-1204).

ACTIVITATS

Amb les activitats que hi ha acontinuació pretenem que els alumnes se n'adonin de la importància i riquesa que ens varen deixar els àrabs i els berbers a la Península, i com aquesta no s'ha tractat igual que altres aportacions com ara la romana, donat que la nostra cultura està més influïda per la cultura clàssica greco-llatina. Podeu aprofitar per ampliar la informació algun fragment del llibre d'Alfred Bosch: L'atles furtiu. Editorial Columna. Nosaltres us en proposem un:

"Antigament, em va confessar el pare, Mallorca tenia reis propis, que també regnaven al Roselló. La nostra ciutat era pròspera: al port hi estibaven sal de Granada, blat de Sicília, sucre de Xipre, estany de Bretanya, draps de Flandes, sedes d'Orient, cotó de Pèrsia, corall d'Egipte, or de Tremcèn, pedres precioses i espècies de les Índies (...).

Com que els cristians no podien tenir tractes amb infidels, els jueus d'aleshores comerciaven tots sols amb les costes sarraïnes. Els consolats mallorquins de Bugia, Alger, Constantina, Bona, Tunis i Granada eren en mans de mercaders hebreus (...). Els jueus ens comptàvem entre els súbdits més fidels de la corona. Potser més que els cristians, ja que no depeníem de bisbes, barons o altres poderosos(...)".

(Alfred Bosch. L'atles furtiu. Edicions 62, Barcelona, 1998. Pàg. 35)


ACTIVITAT I PREGUNTES

 

ACTIVITAT I PREGUNTES

Llegeix el següent text i contesta les preguntes:

"A mesura que l'emirat de Córdova accentuava la seva projecció damunt el Mediterrani, aumentava l'interés d'al-Andalus per les Illes. La conseqüència lògica d'aquesta evolució va ésser la substitució del pacte de submissió per la integració territorial de l'arxipèlag a l'estat Omeia. Aquesta incorporació es dugué a terme als darrers anys de l'emirat. El 1003, una esquadra cordovesa manada per lsam al-Jawiani, aprofità la desestabilització provocada al si de la societat balear per les reiteradas incursions normandes i desembarca a Mallorca. La població insular oferí una resistencia aferrisada. El focus d'endurança -establerts entorn de les antigues fortificacions romanes: Alaró, Pollentia i Santueri- foren expugnàts un darrera l'altre i el domini cordovés damunt l'arxipélag quedà establert.
A partir de la incorporació de les Illes a l'estat Omeia, es posen les bases d'una nova organització de la societat molt més articulada i complexa que la preexistent. El comerç i les manufactures, dintre de la nova estructura econòmica balear, adquireixen uns índexs de desenvolupament desconeguts fins llavors, mentre que l'agricultura experimenta notables avenços quantitatius i qualitatius. Tot aixó permet un considerable increment demografíc. Les Illes han quedat econòmicament integrades a al-Andalus i queden constituides com una de les grans artèries mercantils del comerç exterior del califat de Córdova".

-Quines són les característiques de la societat illenca sota control andalusí?


-Creus que la visió que tenim es correspon amb la del text? Per què?

TOPONIMIA

En la toponímia és on trobem una de les més importants presències andalusines.

ACTIVITAT

Et proposem que situis els següents topònims d'origen àrab en un mapa dels Països Catalans: Benifallet, Vinaròs, Tortosa, Mequinensa, Calaf, Fraga, Alguaire, Seròs, Algaida, Benicàssim, Xerta, Tivenys, Guardamar i Alcúdia. Hi ha alguna zona amb més influència àrab? Per què?

SABÍES QUE El nom de Catalunya no sabem d'on prové? Ara bé, segons alguns historiadors com Pere Balanyà, pot provenir de l'àrab "qat'a al-gunya" , que significa "la terra de la riquesa".

TÈCNIQUES AGRÀRIES

El desenvolupament agrari es basa en la utilització de l'aigua, un bé que com veurem és escàs a la Mediterrània. Els àrabs van desenvolupar i transmetre una sèrie de tècniques per aconseguir millors rendiments agraris, així mateix van recollir l'important llegat hidràulic de les civilitzacions de Mesopotàmia i Pèrsia. Les vores de l'Ebre en el seu tram final eren un verger on els migrants procedents del Pròxim Orient i Pèrsia ens van portar albergínies, melons i síndries.

"L'obra d'enginyeria civil més prodigiosa que encara aprofitem de l'època de la dominació àrab és l'Assut de Xerta. Una presa de poca alçada és suficient per retenir durant uns moments el cabal de l'Ebre, i fer-lo passar als canals de la dreta i de l'esquerra, que aprofitaran el desnivell per conduir aigua a les fèrtils hortes deltaiques. El laberint de sèquies i recs que trobem donant vida als cultius de la punta de fletxa formada per l'aportació secular del riu no es podria entendre sense aquesta senzilla -en la seva concepció- però intel.ligent obra."

 

AMPLIACIÓ: recorregut islàmic per Miravet

A Miravet hi podreu arribar des de Tortosa amb autobusos de la companyia IFE (Tlf. 977 44 03 00). Hi ha qui diu que el PAS DE LA BARCA que uneix les dues bandes de l'Ebre als peus de Miravet és d'origen àrab i que els templers ja se'l van trobar. Podeu arribar a la vila utilitzant aquest sistema. Un cop a Miravet, passegeu pel CAP DE LA VILA , visiteu l'ESGLÈSIA RENAIXENTISTA que abans havia estat mesquita, el MOLÍ ÀRAB i la PLAÇA DE L'AL-JAMÀ'A, lloc on es prenien les decissions administratives del poble. El RAVAL DELS TERISSERS, a mig quilòmetre del poble, també és d'herència àrab i per descomptat el magnífic CASTELL (que podeu visitar) d'origen sarraí que més endavant va ser ocupat per l'orde dels templers. Podeu contractar un guia si sou colla a Turivet, tlf. 977 40 76 26 i fins i tot llogar una barca per passejar pel riu.
(Descobrir Catalunya, 25. Octubre de 1999. Pàg. 36 i 42)

 

ACTIVITAT

Podeu anar fins a Xerta i observar l'assut, obra hidrològica encara conservada, i buscar informació sobre les importants aportacions en matèria d'enginyeria hidràulica que ens van proporcionar els àrabs. Podeu redactar un petit informe amb el que trobeu.

SABIES QUE els jueus, com a comunitat religiosa diferenciada, són presents a Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Aragó des del segle V (potser molt abans, però no hi ha proves arqueològiques ni documentals), i una de les seves principals activitats estaven relacionades amb el comerç i els negocis. Per saber-ne més podeu fer una visita a la ciutat de Girona, tot demanant més informació i suport al Centre Bonastruc ça Porta, telf 972 216761, e-mail: callgirona@grn.es

 

ELS CONTACTES AMB ELS ALMORÀVITS

ACTIVITAT

En el següent text trobareu informació sobre els contactes entre almoràvits i catalans. Busca informació sobre els almoràvits als llibres de text del teu institut i confirma si aquesta visió de "contactes" és la que se'ns dóna o bé la visió dels textos és totalment diferent.

"(Para diversos arabistas) la cultura andalusí del Califato (...) fue víctima de las brutales invasiones almorávides y almohades, calificadas a su vez por Sánchez Albornoz, de nubes de langosta africana La exhaltación idealizada de la edad de oro de los califatos omeyas y abasíes se acompaña de una denigración sistemática del Magrb bereber y un desden injustificado de sus creaciones literarias y artísticas".

(Juan Goytisolo. El legado andalusí. El País, 19 de juliol de 1999).

Segons l'historiador mallorquí Miquel Barceló "cal assenyalar que els almoràvits, tradicionalment considerats com a protagonistes d'una de les èpoques de màxima intransigència religiosa envers els cristians paradoxalment toleraren el cristianisme al nord d'Àfrica (...). Així, Reverter (1190-1142) membre de la família vescomtal de Barcelona va actuar al Marroc com a cap de les milícies cristianes que van lluitar a favor dels almoràvits quan el naixent poder almohade els va discutir el poder de la zona. Reverter va tornar a Barcelona, però la influència àrab en ell fou molt gran doncs només sabia escriure i signar en àrab. El fill petit de Reverter va restar al Magrib, es va fer musulmà (amb el nom de Ali ibn Ruburtayr) i es va passar al servei dels almohades triomfadors com a cap de les tropes cristianes".

ÍNDEX


EL COLONIALISME AL MAGRIB

Hem introduït el tema del colonialisme per tal que l'alumnat discuteixi la idea que els europeus estem en deute amb els pobles que hem colonitzat i hem oprimit, als quals actualment els hi neguem el dret de poder viure amb dignitat en la nostra "gran i rica" Europa. Per això, introduim una reflexió d'una veu crítica amb la colonització d'Algèria per part de França. Et reproduim el text, i tingues en compte que Algèria és un tema molt delicat encara ara a França (pots treballar una notícia sobre el partit de futbol França-Algèria que es va viure a la vora de París a finals del 2001), i que a Algèria la minoria bereber s'ha mobilitzat els darrers temps sol.licitat un reconeixement a la seva personalitat que ni el govern francés ni el govern sorgit de la independència han reconegut.

 

A Algèria, totes les terres bones estaven ja cultivades a l'arribada de lestropes franceses. Així, la pretesa explotació de la terra va ser més aviat l'explotació dels seus habitants, la qual s'ha mantingut durant tot un segle. La història d'Algèria és la d'una concentració progressiva de la propietat territorial en mans dels europeus, a costa de les propietats algerianes.

La revolta del 1871 va servir per a prendre centenars de milers d'hectàrees als vençuts.

Però per si de cas no n'hi havia hagut prou, es va decidir donar un valuós regal als musulmans: els vam donar el nostre codi civil. I per què tanta generositat? Perquè la propietat tribal era col·lectiva en la majoria dels casos i es volia individualitzar la propietat per tal de permetre als especuladors comprar-la de nou a poc a poc (...) Heus aquí el resultat d'aquesta operació: el 1850 els francesos tenien tan sols 115.000 hectàrees; el 1900, 1.600.000; i el 1959, 2.505.000. En un segle se'ls ha desposseït de dos terços del seu sòl.

En afrancesar i dividir la propietat s'ha esquarterat la vella societat tribal sense posar-hi res a canvi. S'ha estimulat l'anul·lació de les jerarquies tribals, s'han suprimit totes les forces de resistència i s'han substituït les forces col·lectives per les individuals, tot creant una mà d'obra barata.

Aquesta mà d'obra era la que compensava les despeses dels transport dels productes colonials a la metròpoli i assegurava els beneficis de les empreses colonials.

D'aquesta manera, la colonització ha transformat la població algeriana en un immens proletariat agrícola.Com que a Europa les reivindicacions nacionals s'han recolzat sempre en la unitat de la llengua, s'ha negat als musulmans l'ús del seu propi idioma. Des del 1830 la llengua àrab és considerada a Algèria com a estrangera. Però això no és tot; per tal de desunir els àrabs, l'administració francesa els ha confiscat la religió i recluta els sacerdots islàmics entre els seus assalariats. I ha mantingut les supersticions més baixes, perquè aquestes desuneixen.

(La destrucció de la vida indígena, J. P. Sartre)

 

ARTICLES

ÍNDEX