Artistes sempre
El 30 de setembre de 1878, la pintora Maria Bashkirtseff confessava al seu diari:"[...] He escrit a Colignon que desitjaria d 'ésser home. Sé que podria arribar a ésser important: amb faldilles, però, cap on voleu que vagi? [...] Protesto d'ésser dona perquè de dona només en tinc la pell."
A Maria Bashkirtseff li havien ensenyat que ser dona i ser artista era incompatible. De fet ella no va poder accedir a les escoles oficials d'art de París, ciutat on vivia.
Avui està generalitzada la creença que fins al segle XX no hi ha hagut dones dedicades a la pràctica artística. Que això no és cert ho demostren les obres que les artistes de totes les èpoques han deixat i els documents que parlen de la seva existència. Hi ha hagut pintores, escultores, ceramistes, joieres, arquitectes..., a totes les èpoques. El desconeixement que tenim de la seva vida i obra es deriva del fet que la Història de l'art les ha ignorat o minimitzat, tot atribuint a les seves obres característiques que les situen per sota de les obres fetes pels seus col.legues homes.
La principal forma d'ocultar les aportacions de les dones a l'àmbit de la creació artística ha estat la supressió pura i simple dels seus noms dels llibres d'Història de l'art i la no exhibició de les seves obres als museus. Altres mecanismes acompanyen aquesta pràctica: l'atribució errònia -no sempre ben intencionada- d'algunes obres fetes per una dona a un home, la conversió en anònima de l'obra d'una dona, tot i estar signada, la interpretació de les obres fetes per una dona com a còpia o imitació de les d'un artista, etc.
L'anonimat
Ende fou una il.lustradora de manuscrits dels segle X. Va treballar a la Península ibèrica i de la seva mà es conserven algunes de les més belles il.lustracions de l'època medieval. Són il.lustracions del Beatus de Girona, manuscrit que es conserva a la catedral d'aquesta ciutat catalana.Malgrat que el nom d'Ende figura al final del manuscrit i que no existeix cap dubte sobre el sexe d'Ende, en un diccionari biogràfic d'ús molt freqüent a casa nostra, podem llegir:
"Eude. Il.luminador del segle X, autor de les excel.lents il.lustracions del còdex del Beatus (comentaris a l'Apocalipsi i al llibre de Daniel, del beat de Liebana) que es troba avui al museu de la seu de Girona. El seu nom ens ha arribat com el del primer artista conegut de Catalunya. La seva obra és d'una notabilíssima qualitat pictòrica, amb un estil d'influències asiàtiques, i una concepció expressiva tota personal entre els treballs de factura hispànica" .
Com hem dit, per restituir a Ende el seu nom i sexe només cal remetre's al propi manuscrit:
"El va escriure Senior, presbíter. L'abat Dominic va manar fer aquest llibre. Ende (o En) pintora i servidora de Déu; germà Emeteri i presbíter".
Una forma de sortir de l'anominat és l'autorretrat. Moltes artistes el conrearen, tot deixant testimoni del seu ofici. Així ho feren, entre altres, Catharine Van Hemessen i Artemisia Gentileschi.
Camille Claudel, que hauria pogut ser considerada una de les fundadores de l'escultura moderna, ha passat a la Història com l'ombra de l'escultor Aguste Rodin. En els darrers anys, la vida de Camille Claudel ha captat molt l'atenció del públic. S'han realitzat retrospectives de la seva obra, s'han publicat nombroses biografies de l'artista (traduïdes al castellà: Develbee, Anne. Camille Claudel. Barcelona, 1989; Riviere, Anne. Camille Claudel, la interna-da. Barcelona, 1989) i s'ha fet una pel.lícula sobre la seva vida (Bruno Neytten, La pasión de Camille Claudel. França, 1988).
L'atribució errònia
Una artista també pot caure en l'oblit encara que les seves obres pengin en els murs d'un prestigiós museu i siguin reproduïdes una i altra vegada en els manuals d'Història de l'art. Pot passar que aquestes obres figurin com a obres d'un altre artista, normalment un home del seu entorn familiar o professional. Això sol passar precisament a les millors artistes ja que s'ha considerat que aquell quadre o aquella figura eren "massa bones per a una dona". En base a aquest criteri, algunes artistes hagueren de mostrar en públic com pintaven perquè es deia que les obres que signaven les feia algú altre. Aquest fou el cas, per exemple, d'Elisabetta Sirani, pintora bolonyesa del segle XVII.La historiadora de l'Art Whitney Chadwick explica, entre altres, el cas d'uns quadres de Judith Leyster (pintora holandesa del segle XVII) atribuïts a Frans Hals malgrat estar signats per aquesta pintora holande-sa. En alguns casos, fins i tot s'havia falsificat la signatura de Frans Hals i malmés el monograma de l'artista amb la intenció de vendre'ls com a obres del famós pintor. Eren obres de molta qualitat però quan s'ha demostrat que havien estat pintades per una dona, en lloc de pujar el prestigi d'aquesta artista, el que ha succeït és que s'ha desvalorat el quadre: ara ja no se'l considera tan bo.
La desvaloració
Quan no es pot negar l'existència d'una artista, quan malgrat tot passa a la Història, sol valorar-se la seva obra amb criteris ben diferents dels que s'aplica a l'obra dels artistes. Fins i tot la descripció formal de les obres de les dones està impregnada del to paternalista i el llenguatge sexista amb que es tracta tot sovint les dones.Vegem-ne un exemple:
Al Diccionario universal del arte y los artistas. Pintores.Tomo III (Barcelona: Gustavo Gili, s.d.), p. 235, es diu a l'entrada dedicada a la pintora francesa Suzanne Valadon:
"Aquest darrer [Degas] es va interessar per ella [Suzanne Va-ladon] en veure que aquesta noia d'humil origen era capaç de mostrar, llapis en mà, una autoritat viril i greu".
Remedios Varo (1908-1963) va nèixer a Anglès (Girona); el 1927 va ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid) per seguir estudis artístics. Aquells foren anys molt fructífers per a l'art català i espanyol en general. En l'avantguarda hi figuraven no només els Picasso, Miró i Dalí, també Remedios Varo, Maruja Mallo, Angels Santos. Aquesta embranzida artística fou truncada pel triomf del feixisme i Remedios, com altres artistes, marxa a l'exili. Mèxic la va acollir i allí va fer la major part de la seva obra, fidel sempre a un surrealisme molt personal. A Mèxic va ser amiga de l'artista Leonora Carrington a qui va inspirar la fascinant novel.la La trompeta acústica (Barcelona, 1991). Per poder subsistir Remedios va treballar com a dibuixant publicitària i il.lustradora científica. El 1953 va poder tornar a pintar de forma independent; dedica a l'art els darrers deu anys de la seva vida. Malgrat haver nascut a Catalunya, és força desconeguda a casa rostra. El 1989, es va veure una retrospectiva seva a Madrid, a Girona se'n va fer una el 1992. A més dels Catàlegs d'aquestes exposicions, s'han publicat alguns articles i els llibres Beatriz Varo. Remedios Varo: en el centro del microcosmos (Madrid, 1990) i Janet A. Kaplan. Viajes inesperados. El arte y la vida de Reme-dios Varo (Madrid, 1989). Remedios Varo. La creacion de las aves. 1958.
Una llarga tradició
S'ha conservat memòria de l'existència de dones dedica-des a la pràctica artística des de l'antiguitat. Plini el vell va escriure (77 d.C.):"També les dones conrearen la pintura; Timarete, filla de Mico, pintà una Diana que es troba a Efes, d'estil molt arcaic; Irene, filla i deixebla del pintor Cratf, pintà una nena que es troba a Eleusis; Calipso pintà un vell, Teodor, el prestidigitador, i el ballarí, Alcistenes; Aristarete,filla i deixebla de Nearc, un Esculapi; lea de Cfcic, la qual romangué donzella en tot temps, un Marc Varro de jove; també pintà, a pinzell tot ajudant-se d'un punço, uns retrats de dones en ivori, entre els quals destaca el retrat d'una vella en un quadre de grans dimensions que es conserva a Nàpols i un autoretrat pintat amb un mirall. No hi hagué mà més ràpida per a la pintura que la seva i la grandesa del seu art fou tal que pels preus de les seves obres passa davant dels més célebres retratistes del seu temps, Sopolf i Dionís, els quadres dels quals omplen les pinacoteques. existí una certa Olimpia, de la qual només es recorda que tingué com a deixeble Autobul".
Als EUA, el grup d'artistes Guerrilla Girls actuà des del 1985 amb tàctiques certament guerrilleres contra el sexisme imperant en el món artístic. Reclamen, mitjançant pòsters, enganxines, pamflets, cartes i recollides de signatures, un tractament igualitari per a les artistes i la gent negra en el museus i exposicions, aixií com per part de la crítica. Per mantenir l 'anonimat, es vesteixen amb màscares de goril.la; les seves denúncies tenen sempre un to humorístic i irònic. Trobareu en les pàgines que segueixen alguns missatges de les Guerrilla Girls.
Durant el segle XIX s'aferma una nova ideologia sobre les dones: es prescriu que el seu lloc és la llar i que el seu "ofici" exclusiu és el matrimoni i la maternitat. És també durant aquest segle que es fa "desaparèixer" les artistes dels llibres d'Història de l'art: artistes que havien estat conegudes fins llavors cauen en l'anonimat. Tambe es decimonònic el costum de donar rudiments de dibuix i pintura a les noies de famílies riques per tal que practiquin l'art com a ornament, que siguin amateurs i no professionals.
Avui en dia segueix ocultant-se l'existència d'artistes en el passat. Per comprovar-ho només cal mirar els llibres de text.