Cataluña tendría sólo 2,4 millones de habitantes y no 6 sin la inmigración

SUSANA QUADRADO

BARCELONA. - "Cataluña no sería lo que es sin la inmigración." Sin la más remota intención de ser un eslogan de campaña, esta frase la dijo ayer la demógrafa Anna Cabré basándose en un argumento científico y estadístico: su libro "El sistema català de reproducció" (Proa). Después de 33 años de estudio, la también directora del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB llega a la conclusión de que, de no ser por la inmigración, Cataluña tendría ahora 2,4 millones de habitantes, y no 6 millones. O, lo que es lo mismo, "no representaría el 16% del total de la población de España, ni habría mantenido su cuota dentro de un mundo que ha aumentado su población considerablemente", añade.

Según Anna Cabré, el sistema catalán de reproducción está basado en cien años de singularidades. La excepcionalidad de la demografía en esta comunidad reside en la coincidencia de dos factores a un mismo tiempo: una fecundidad muy baja a lo largo del siglo (con la excepción de los años del "baby boom") y una inmigración excepcionalmente elevada que ha generado más de la mitad de la población de Cataluña. "Gracias a los inmigrantes, nos hemos multiplicado por tres, un crecimiento demográfico explosivo." "Con eso -matiza- no quiero decir que Cataluña la hayan hecho los inmigrantes, porque no cabe duda de que el principal motor de su venida han sido los mecanismos de atracción de nuestra comunidad y que se centran en su proceso de industrialización y, sobre todo, en la presencia de una metrópolis moderna como Barcelona."

Para Cabré, el sistema catalán se ha demostrado hasta el momento "bueno", porque "ha logrado mantener un buen nivel económico, de bienestar y de seguridad y, a la vez, ha facilitado promoción social para todos, sin excepciones". "En los últimos cien años, la inmigración no ha sido un elemento accesorio, una forma como otra de cubrir necesidades coyunturales de la economía, sino que ha sido parte integrante del sistema de reproducción. El inmigrante no ha venido sólo a trabajar, sino a ser adoptado, él o sus hijos." Concluye Cabré que la población catalana no ha estado nunca en peligro de perder habitantes.

"Con el acceso del judío a la condición de ciudadano con derecho a voto a lo largo del siglo XIX, la viva y compleja tradición sefardí de Kairuán, Fez, Marraquech, Alepo, Estambul, El Cairo, Saná, Sarajevo y Salónica fue marginada por el nuevo judaísmo integrado en la modernidad política, económica y cultural europea. Siglos de historia ricos en experiencias, contactos, trasvases de lenguas -el hebreo, el árabe y el ladino, pero también el portugués, beréber, turco, griego, serbio, persa, uzbeco...- quedaron aparcados en una vía muerta conforme a la visión eurocentrista de los padres fundadores del sionismo. Frente al hecho bien probado de que, durante la Edad Media y hasta bien avanzado el siglo XIX, la cultura judía fue una cultura mestiza y mediterránea, la perspectiva adoptada por el mundo oficial israelí recuerda al autor la de los responsables de otros blanqueos históricos e interesadas amnesias, tanto en España como en los Balcanes. "

(Extret de JUAN GOYTISOLO. El País, 21 de desembre de 1999. Lo que no se dice de Sefarad)

MORIR A LAS PUERTAS DE EUROPA

Resum de l'article publicat per Jesús Rodríguez a "El Pais Semanal" de 26 d'octubre de 1997

Milers de persones es juguen la vida a diari per assolir un eteri paradís creat per les ones de televisió: per a molts serà un viatge sense retorn. Després d'intentar conquerir el paradís, homes i dones de tots els racons d'Àfrica no tornaran. Altres, després de mesos de empresonament en indignes camps d'il·legals a Ceuta i Melilla, de grillons, fitxes policials i estances en carcelaris centres de retenció com el de Màlaga, rebran un bitllet de tornada gratis. Tots repetiran fins a creuar les portes de la "terra promesa". O morir.
A partir de 1989 a l'Estat Espanyol es va començar a sentir a parlar de les pasteres. Aquesta paraula es refereix a un tipus d'embarcació molt senzilla que ha estat utilitzada per milers d'africans durant aquests darrers anys per tal d'intentar creuar l'estret de Gibraltar i així arribar a Europa. Les pasteres surten normalment de Castillejos o Sebta (Ceuta en català) a la costa nord-africana i triguen unes 4 hores en arribar a Europa, si es que no naufraguen abans. Els seus ocupants (normalment joves de zones agrícoles de qualsevol país d'Àfrica) paguen unes 100.000 pts i en cada viatge poden arribar a ser uns 30 o 35. A més a més de la gravetat d'aquestes dades cal tenir en compte els milers que han mort en l'intent; 4000 segons l'Associació d'Emigrants Marroquins a Espanya (AEME) i 2000 segons l'Associació de Treballadors Marroquins a Espany. El Ministeri de l'Interior espanyol diu que no té dades al respecte (...).
"I tot i axí, per què volem passar? Segur que per a vosaltres és difícil comprendre per què una persona normal, que té una casa i una petita feina i una família, ho deixa tot i es llença a l'aventura. Per què camina milers de kilòmetres paga suborns a policies de mig Àfrica i es posa en mans de desalmats per arribar a Europa?" explica Baschir. "La resposta es que no tenim cap altre horitzó. I preferim jugar-nos-ho tot per trobar-lo". "I volem disfrutar d'aquesta democràcia que ens sembla meravellosa. Tot Àfrica és una gran dictadura. I la gent jove vol llibertat" comenta Abdelaziz. També hi ha qui exposa altres motius: "Volem quedar-nos per sempre a Europa. Ens agraden les dones d'allà, el futbol, la roba, sobretot la de Nike,...".
Les portes de l'Estat Espanyol van estar obertes durant segles. El tràfic de marroquins mai no va sorprendre als habitants del sud d'Espanya. Va haver d'arribar la Llei d'Estrangeria, de 1985 (Ley Orgánica de los Derechos y los Deberes de los Trabajadores en España), i, posteriorment, l'acord de Schengen, signat per la pràctica totalitat dels països de la UE el 1991, perquè els treballadors del tercer món es veiessin obligats a obtenir un visat que els autoritzés a pertànyer al nostre territori. Un document impossible d'aconseguir sense diners ni influències. Aquí van començar els problemes.
Fins l'any 1997 hi havia uns 300.000 treballadors estrangers a l'estat espanyol amb permís de treball i entre 100.000 i 150.000 indocumentats dels quals un 40% eren marroquins, un 10% subsaharians i un 5% algerians. De tota manera cal tenir en compte que l'estat espanyol és només un lloc de pas cap a altres països. De totes aquestes persones no menys de 30.000 havien creuat l'estret de Gibraltar en una pastera.
Hi ha petites organitzacions contrabandistes d'Espanya i del propi Marroc que faciliten el pas d'aquestes embarcacions però no màfies amb la organització que se'ls suposa normalment. I cada cop hi ha més ciutadans espanyols que d'una manera o altra són partíceps d'aquest fets a canvi d'uns quants diners; no només per creuar l'estret sinó per ajudar als africans un cop ja són a Europa: taxistes, pescadors,...
De fet, en tot l'entremat de la inmigració "il·legal" no es pot entendre el paper de l'estat espanyol sense el del Marroc i viceversa. Si Espanya és l'imà i pont cap a Europa; el Marroc és el gran emissor no només dels seus propis ciutadans, sinó de molts pobles africans (principalmet del golf de Guinea) que tenen en el seu territori la plataforma per fer el gran salt. "Al règim marroquí l'interessa l'emigració", explica un anònim opositor marroquí. "D'una banda és la primera font de divises del país; de l'altra, elimina una font de tensió social i política en el seu interior que podria acabar esclatant. També serveix coma fórmula de pressió davant la Unió Europea". "Si Marroc volgués, ni una pastera marxaria de les seves costes.
Un periodista de Melilla explicava que "aquí, a Melilla, no calen pasteres. Des d'aquí els inmigrants al final passen a Espanya. Els que aconsegueixin treball o asil polític tindran la residència, i els que no, seran expulsats. I torna a començar".
La realitat no és tan senzilla. Melilla és un carreró sense sortida per a 1000 africans. Alguns esperen sortir cap a Espanya des de fa un any. No tenen diners per tornar als seus països o els espera una execució tribal; el Govern espanyol només permet el seu pas a la península a comptagotes i el Marroc es nega a acceptar-los, tot i que, lògicament, provenen del seu territori. L'acord de readmissió d'aquests africans es paper mullat per al Marroc. Durant el primer semestre de l'any 1997, el Govern marroquí només va acceptar a un d'aquests inmigrants d'entre les 271 peticions cursades pel Govern espanyol.
Les condicions de vida dels inmigrants a Melilla són un insult a la dignitat humana. I la seva paciència es va acabant. Són una bomba de rellotgeria que empitjora encara més la peculiar situació de la ciutat-frontera d'Espanya al Marroc.
Una de les imatges que es poden trobar a la granja on estan acampats els inmigrants a les afores de Melilla és un enorme vedell mort, penjat, amb la llengua fora, al que un africà treu la pell amb l'ajut de benzina. Quan estigui a punt, aquest cuiner vendrà las seus companys raccions de carn socarrimada a 100 pts.
Un dels testimonis que es poden trobar en aquest campament és el de Marie. Ella és de Togo, té 27 anys i està embarassada de 6 mesos. "Érem un grup petit. Vam sortir del nostre país al febrer i vam arribar aquí al setembre. Vam atrevessar Ghana, Níger, Algèria i Marroc. El pitjor va ser l'últim tros: des de Oujda fins a Nador caminant; vam caminar vuit hores diàries durant una setmana. Sempre de nit i sempre pel camp. Se'm van inflar molt els peus, eren com unes botes, gairebé no podia caminar."
Un altre testimoni és el de Hadi. Porta una bossa conectada als seus intestins fins a reventar d'excrements. "No me l'han volgut canviar a l'hospital. Estic a punt de reventar. He de morir-me perque em feu cas?" es demana.
Els africans s'han anat organitzant amb penes i treballs al llarg d'aquest temps. Tenen un equip de representants (que fa pudor a corrupció), fan feienetes a la ciutat i han montat negocis al campament per al propi consum: des de primitius bars i restaurants de menjar africà fins a botigues de comestibles, perruqueria o rentat de roba. Hi ha inclús un fotògraf. Algunes de les dones es prostitueixen ocasionalment. Al mateix temps Melilla viu d'esquenes al campament. El poblat és invisible per a la ciutat. "Hem oblidat enemistats de països i tribus i hem creat un espai de solidaritat al voltant de la nostra pell negra", descriu un nigerià. Encara que sembli mentida hi ha un col·lectiu que encara viu en unes condicions pitjors: els algerians. I si a Melilla són uns 150, a Ceuta gairebé són 500.
Davant la resignació i el caràcter més flexible dels centreafricans, els algerians mostren geni, rencúnia, desconfiança i odi. "Fixa't com vivien els francesos a Algèria i com vivim els algerians a Europa" diu un. "Com no hem d'estar enrabiats si a nosaltres ens van trepitjar durant 130 anys" deixa anar un altre. No es deixen fotografiar, oculten els rostres, no donen noms i menteixen. Se senten odiats. Tenen vetada l'entrada a la ciutat i se saben objectiu de la policia. Tenen uns rostres malaltissos i estranyes llagues que supuren a braços i cames que atribueixen a l'alimentació i als paràsits. Pel campament corren rates i escorpins. Les mosques s'enganxen al cos com a lapes. Aquesta escena passa a 20 km. d'Europa.
Mohamed, un marroquí de 16 resumeix força bé la realitat de tota aquesta gent: "Quan decideixes partir cap a Espanya has de despedir-te de la teva família, perquè tens moltíssimes possibilitats de no tornar-los a veure. Fer el testament és un bon consell per als inmigrants que intenten el salt per primer cop".

Llega a Marbella la gran caravana
El rey Fahd veranea en la Costa del Sol con 100 coches y 200.000 kilos de equipaje

(...) El rey Fahd de Arabia Saudí aterrizaba la noche del pasado sábado en Málaga con tanto equipaje como leyenda a su alrededor. A las 21.50, ocho aviones privados y más de un centenar de vehículos de lujo se encargaron de trasladar al monarca, junto a su séquito de más de 500 personas, al palacio Mar Mar(...).
La expectación que despierta Fahd no puede dejarle descansar. Además de 200 habitaciones reservadas en los hoteles más lujosos de la Costa del Sol (con precios entre 68.000 y las 150.000 por día), ha comprado el mismo número de teléfonos móviles. (Además) los citados ocho aviones transportaban 200.000 kilos de equipaje y al día se gastarán unos tres millones en productos alimentarios, que serán adquiridos en el Corte Inglés de Puerto Banús (...).
Los guardas de seguridad no comentaron nada acerca del largo historial médico del monarca (...). Pero el silencio oculta una gran preparación, no sólo por los médicos que ha traido consigo, sino porque los facultativos se encargaron de visitar hace 15 días las instalaciones del hospital Costa del Sol, al que el monarca donó un millón de dólares para la creación de una fundación destinada a la investigación.
Los que lo recibieron a su llegada dicen que el monarca tenía cara de cansado tras el viaje desde Riad. Un ascensor se encargó de bajarle en silla de ruedas del Jumbo 747, en cuyas bodegas había un arsenal médico. Los que le escucharon hablar afirman que Fahd dijo que después de cinco años sin salir de su país estaba contento de estar en Andalucia.

El País, 19 de juliol de 1999

La nostra proposta és que els estrangers extracomunitaris gaudeixin de la IGUALTAT DE DRETS i per tant de la igualtat d'oportunitats necessàries per a la seva integració en la societat. Això implica:

• Per als "irregulars": accés als drets bàsics garantits pels tractats internacionals i per la Constitució espanyola; accés a l'ensenyament i a la sanitat; accés a processos de regularització transparents i àgils; accés a l'assistència jurídica; protecció contra expulsions administratives arbitràries.
  
  
• Per als estrangers extracomunitaris amb permís temporal: permís únic de residència que doni dret a treballar; accés en igualtat de condicions als serveis bàsics; processos de renovació del permís de residència àgils i transparents que no depenguin de la situació laboral del sol.licitant; dret a un permís permanent després de tres anys de residència legal
  
  
• Per als estrangers extracomunitaris amb permís permanent: equiparació dels seus drets als dels estrangers comunitaris, començant pel dret al vot, i dret a la nacionalitat després de cinc anys de residència

" (...) Malgrat que la policia perfecciona cada vegada més els sistemes per evitar l'entrada dels sense papers, sempre troben nous camins. L'arribada amb pasteres i altres embarcacions segueix en progressió imparablw. La policia ha detingut aquest any fins al 31 d'agost 2.045 inmigrants que anaven e bord d'aquestes embarcacions.

Les víctimes mortals d'aquest tipus de transport van cada any en augment. Si el 1996 es van registrar només 4 naufragis, amb un resultat de 10 morts i 31 desapareguts, dos anys més tard, el mar es va empassar 24 embarcacions. En els quatre últims anys han mort ofegades 106 persones i 184 més han estat donades per desaparegudes.(...)".

"De vegades intento fer una síntesi de la meva situació, de les coses positives i les negatives, i quan les coses van tan malament em trobo davant d'un panorama totalment confús, és com si mirés una pel·lícula i tot d'una la imatge es tornés borrosa.
Sóc una persona molt optimista. El fracàs m'ha donat sempre més forces i energies per continuar, però arriba un moment en què no pots més; és aleshores quan sorgeix la confusió al meu interior i no aconsegueixo recordar, com si el meu passat s'hagués perdut, o com si el temps s'hagués aturat fa justament tres anys. Crec que, si he arribat a aquest punt, deu ser perquè tobo molt a faltar la meva família i el meu poble, o perquè tinc la sensació d'haver-ho intentat tot.
El meu estat d'ànim ara mateix, em recorda el de la meva àvia quan jo era petita. Després de la independència d'Algèria, els meus pares decidiren anar a una gran ciutat, com la majoria de la gent en aquella època, amb la il·lusió de trobar feina i reprendre, els seus estudis (...).
Procedeixo d'una família molt modesta però molt unida; manteníem pocs contactes amb la gent i, no sortíem mai al carrer. Abans de començar l'escola teníem molts pocs amics. Durant molts anys, el nostre únic contacte amb l'exterior eren els meus pares, i amb prou feines els podíem veure: treballaven tot el dia i estudiaven a la nit. Jo era la és gran dels germans i vaig ser la primera de sortir de casa. El meu pare em va triar l'escola, era una escola privada de monges. Durant molts anys vaig pensar que el meu pare l'avia triada perquè era la millor, però després em vaig adonar que la raó principal era que es tractava d'una escola només per a nenes, amb unes normes molt estrictes i conservadores. Quan vaig acabar de les monges, després de quinze anys, el meu pare estava tan content del resultat, que va donar per bona la seva preocupació per la meva educació. Quan vaig acabar l'institut, el meu pare no es va ocupar més de mi. Aleshores me'n vaig anar a viure a Alger, en una habitació per a estudiants. durant set anys vaig viure com m'agradava i volia, com milers de noies de totes les classes socials; nosaltres ens arganitzàvem la vida, com tots els/les joves de la nostra edat. I estic segura que teníem en comú, amb la resta dels joves del món, el mateix o semblant sentiment sobre el significat de paraules com llibertat...
Vaig acabar els meus estudis i em vaig posar a treballar. A poc a poc s'anaven complint els meus somnis: ser independent, tant econòmicament com de la família. Ja no volia dependre dels seus pares. I, per sobre de tot, no volia dependre del meu pare.
Crec que érem felices, en cap moment ens havíem sentit oprimides... tot i que vivíem en una sociedtat conservadora, lluny de ser la ideal per a una dona. Ens esforçàvem a trobar solucions per aconseguir el que volíem sense que les normes de la societat fossin un obstacle. En les discussions de dones. fossin o n fossin, el tema de conversa principal eren els homes o els marits; l'experiència de l'una com ha aconseguit que el seu marit la deixi treballar, què ha fet l'altra perquè el seu marit li permeti viatjar...
Hi havia molta complicitat en aquells ambients. I així les dones utilitzàvem les estratègies o trucs de les altres, adaptant-los a les situacions de cada una. Recordo, per exemple, el cas del meu germà; que es va casar amb una universitària; al començament estaven d'acord que ella treballés, però quan va tenir el primer fill les coses van canviar. ja no va voler saber res de treballar, ni de sortir, ella era la que s'havia de quedar amb el nen (perquè es diu que les parelles, un cop s'han casat, ja no parlen dels sentiments com parlaven quan eren nòvios), Vam ser la meva mare i jo, i fins i tot el meu pare, les que vam aconseguir que la meva cunyada tornés a treballar(...).
Quan vaig acabar Medicina em vaig posar a treballar i també a barallar-me, em volia fer respectar, demostrar la meva competència i les meves qualitats, perquè tenia sempre la impressió que els meus col·legues del sexe masculí les posaven en dubte, tant metges com infermers. La meva situació no era privilegiada per tenir un estatus social alt, perquè en aquella època totes les classes socials podien accedir a la formació i posteriorment a un lloc de treball.

Feia una vida normal que no es corresponia exactament amb la que jo havia somniat, però que era molt similar a la d'una gran part de les persones de la meva generació(...).
El més lògic per a nosaltres hauria estat anar a França, perquè parlàvem francès perfectament i no ens calien convalidacions. Vam triar Espanya perquè, en primer lloc, hi teníem molts amics, i en segon lloc perquè creiem que si havia estat un país d'emigrats seria, lògicament mées acollidor. A més ja havíem estat a Espanya de vacances feia uns anys, i hi teníem amics: Per aixó quan vam arribar vam anar a viure amb els nostres millors amics, com a solució provisional fins que tinguéssim els papers. El meu marit parlava una mica de castellà però jo no entenia res i els tres primers mesos em pensava que em tornaria boja, necessitava parlar de la meva família, que em tranquil·litzessin sobre la situació del meu país. En aquella època, els nostres començaments aqué, Algèria era el tema del dia, se sentia dir de tot, els que estaven a favor, els que estaven en contra, els que culpaven a uns o a altres, conferències, cerrades, articles, etc,... hi havia com una lluita entres uns i altres per ficar el dit a la nafra.
Al començament, vam estar molt ocupats, anant d'una administració a una altra per arreglar els nostres papers. Vaig pensar que sens dubte quan els tinguéssim trobaríem feina. En aquell moment em vaig fixar que durant aquells mesos no havia vist treballar cap estranger en un lloc públic. Aquella impressió contrastava amb el que havia vist quan havia anat a França o Anglaterra, en era normal veure'ls a l'administració, com a polícies, d'agents de duana, com a funcionaris de correus, o bé treballant a les botigues o els grans magatzems.
En realitat, no sabia gaires coses sobre Espanya, perqué quan visites un país com a turista és diferent, i no t'arribes a ssabentar realment del sistema de fucionament de la societat. Tot i que la vida a Barcelona no és gaire diferent de la de les grans ciutats del Magreb, jo venia d'un poble petit del sud, on la societat és molt més cosnervadora i la gent segueix les tradicions. Tot i ser societats molt tradicionals, les dones treballadores tenien un relatiu grau de llibertat, perquè podien entrar i sortir de casa, tenir cangurs o conduir un vehicle. Però en contrast, una dona allà sempre se sent espiada. A la zona d'on provinc, totes les relacions socials es fan a casa. Ens convidem a les cases entre dones o entre parelles, pequè per a les dones no hi ha altre lloc per poder-se veure que no sigui la casa.
Em va agradar Barcelona des de la primera vegada que la vaig veure, com a turista, i després com a immigrant refugiada perquè tot el que relectia la identitat de la cultura catalana, com l'arquitectura o la història, m'encantava. M'agradava aquesta manera de viure, fer el que vols, quan vols i com vols, sense haver de justificr els teus actes o el teu comportament davant de la societat. M'entusiasmava també conèixer gent nova, provar una altra manera de viure.
Quan vaig començar a parlar i entendre el castellà, vaig conèixer realment la gent de l'associació i vaig entendre una mica el que hi feien. Jo no tenia ni idea de l'associacionisme. Per mi era increïble com es movien, com treballaven, la informació que tenien. Parlaven i treballaven sobre temes que jo només havia vist en els llibres. Temes cotra els quals jo pensava que no es podia fer res, o almenys no es feia res. Realment al·lucinava: tenien un altre objectiu i una altra preocupació en la vida, més enllà de la seva preocupació per ells mateixos.
Anàvem a l'associació cada tarda amb els nostres amics, i es va convertir en la nostra segona llar. Amb ells vam conèixer molta gent, d'altres associacions, una altra visió de la vida, els problemes de la societat espanyola. Als sis mesos encara no teníem papers, érem legals, però sense cap dret, ni a treball, ni a habitatge, ni a prestacions socials.
Havíem sobreviscut aquells mesos amb els diners que portàvem, pensant que no trigaríem gaire a tenir papers. Tanmateix i gairebé sense adonar-nos-en,i com que aquí la vida és molt cara, els diners es van acabar ràpidament. Aleshores vaig conèixer de veritat, el sentiment d'inseguretat, de por, d'estrés. Els diners no van ser mai un problema per a nosaltres al nostre país, ja que tots dos érem funcionaris, el meu marit enginyer de ponts i camins i jo metge, amb un sou de 25.000 dirhams al mes, unes 50.000 pessetes. El lloguer de la casa ens costava 400 dirhams, unes 800 pessetes, i les despesxes de llum i d'aigua no superaven mai les 400 pessetes.
Quan vam tenir els papers, al cap d'un anys, ja sabia que seria molt difícil trobar feina. ja m'havia assabentat de la Llei D'Estrangeria, i sabia les poques possibilitats que tenia de fruir, en el futur, d'una vida normal. Durant aquell any vam fer tota mena de treballs, des de vendre menjar a les festes de solidaritat, organitzar sopars per als membres de l'associació ( per ells era una manera d'ajudar-nos), vendre tablac ( mentre que nosaltres sempres teníem la policia al darrera, d'altres, per no sé quin miracle, ja ho tenien com a ofici des de feia molt de temps), vendre roba, enganxar cartells, repartir publicitat i fins i tot feina de neteja.
No em vaig sentir mai ni humiliada ni inferior, perquè considerava que eren circumstàncies de la vida que havíem d'afronatar. El més important per mi era que a la meva filla no li faltés res. Quan em van acceptar la nena a al guarderia, vaitg tenir més temps lliure i va ser llavors quan em van proposar entrar a la comisió de dones , per col.laborar a posar en marxa el disseny d'un curs per a dones immigrants, pensar, crear, inventar, sobre bases sòlides... Aquella va ser una experiència important per i, i va fer que sentís la meva feina anterior de metge com una cosa poc dinàmica i creativa en comparació amb aquesta iniciativa.
Les meves companyes de grup em van ajudar molt a entendre aquesta mena de fina. També em va agradar la professionalitat amb què es va impartir el curs, ja que arran de les meves experiències he pogut constatar que alguns cursos que s'oferien a d'altres nstitucions per a dones immigrants es feien de vegades de bona fe i de vegades per guanyar-se la vida. En aquesta mena de cursos es barrejaven diferents nivells de formació de les persones que hi participaven, com també una barreja de classes d'alfabetització, d'idioma, de formació professional. Als cursos assistien les dones, sobretot, perquè hi havia una beca o per sortir una estona de casa.
En aquella època em vaig assebentar també de la visió de la societat d'aquí sobre les dones àrabs, per les preguntes que es feien, pels mitjans de comunicació, i que es pot resumir així: una dona àrab musulmana és una dona que porta vel, sense cap dret, maltractada, oprimida, analfabeta, que no surt de casa, en fi una desgraciada, i si la dona no encaixa amb aquest estereotip aleshores és una dona occidentalitzada. Llavors els has d'explicar que les dones àrabs no són tan típiques, ni tan exòtiques, que potser som diferents per la nostra cultura i religió, però que estem ben lluny de ser unes desgraciades. Més tard, quan ens vam incorporar al programa Visquem la diversitat, també ens vam assabentar de la visió dels nens de la societat d'acollida, que és el reflex de la cultura dels pares, sobre les societats i països àrabs. Era una imatge de deserts plens de musulmans integristes amb barbes, de militars que maten a les persones i els estrangers, i que tenen molt de petroli. La nostra col·laboració en aquest programa ens va ajudar, perquè ens va donar l'oportunitat de parlar de la nostra cultura, de la nostra religió i les nostres tradicions, per dissipar les imatges negatives i falses que tenien els nens. Fèiem tallers on els nens arribaven amb moltes idees preconcebudes, però que seguien girebé sempre amb molt d'interès.
Iniciavem el nostre tercer any i encara no teníem feina ni casa pròpia. Tot i que fèiem feines esporàdiques, no ens arribava ni per menjar. Estàvem desesperats, i en aquell moment vaig pensar seriosament de tornar a Algèria. Estàvem a començament de mes, havíem de pagar el lloguer, la guarderia de la nena i el menjar de cada dia, i només ens quedaven cnc mil pesssetes. La por que tenia en aquell moment era igual o pitjor que la que tenia quan vaig sortir d'Algèria, tement per la meva vida i la de la meva família.
A partir d'aquell moment, tanmateix, tot va començar a canviar, i se'ns van presentar tantes feines alhora que no m'ho podia creure. Potser per la notra urgència, o perquè teníem les idees clares després d'aquells dos anys d'incertesa i por, vam fer l'elecció pensant només en el fet que tindríem una vida normal i que la nostra filla no hauria de dependre de festes de solidaritat ni dels amics.
El fracàs d'aquell negoci, de la nostra elecció, era tan previsible i evident que no entenc com vam poder equivocar-nos. Després de sis mesos de treball diari, amb jornades de dotze a setze hores, i després de posar en marxa el restaurant i atraure la clientela, el nostre soci i l'amo es van posar d'acord i ens van fer fora, negant-ho tot - que hi haguéssim posat diners, que hi haguéssis treballat sis mesos sense cobrar. Vam pensar a presentar una denúncia, però els veïns del barri ens van dir que no valia la pena perquè altres empleats els havia passat el mateix i els altres sempre se'n sortien ben parats.
Vam anar a Comissions Obreres per informar-nos, però ens van dir que en teníem la culpa, nosaltres perquè no hauríem d'haver treballat sense contracte. Llavors el meu marit els va dir que portàvem dos anys buscant feina i no podíem exigir res. Tantes denúncies en contra de la mateixa persona i no s'havia aconseguit res, i ells tampoc ens hi podien ajudar. A més, aquell senyor va arribar a amenaçar-nos de posar una denúncia a la nostra ambaixada, perquè sabia que el nostre estatut era de refugiats polítics.
Avui estem com al començament, quan vam arribar amb tanta il·lusió, però hem de pagar, a més d'un pis amb un lloguer de cinquanta mil pessetes al mes, mig milió de pessetes de deutes i les despeses d'una nena de tres anys. Sense feina. I ara ni tan sols tinc la possibilitat de tornar al meu país.
Estic desesperada i cansada, i no sé què fer, no tinc forces suficients per tornar a començar. L'única cosa que encara m'ajuda a agrantar és ele suport dels meus amics, m'agradaria poder-los nomenar un per un i dona testimoni del meu agraïment.

El racismo deja de ser silencioso

La violencia de Ca n'Anglada, o el polvorín que un día podía estallar

Un barrio de Terrassa ha sufrido la violencia contra inmigrantes magrebíes. Estas son las causas del conflicto Por Félix Flores (texto) y Mané Espinosa (fotos)

Cuentan que el jueves por la tarde, cuatro jóvenes magrebíes apalearon a un vecino en la plaza del barrio de Ca n'Anglada, en Terrassa. Ocurrió en presencia de varios equipos de televisión, numerosos fotógrafos de prensa y agentes de la Policía Municipal y de la Policía Nacional, vestidos tanto de uniforme como de paisano. No se sabe cómo se originó el suceso ni cómo terminó.

Esta noticia, como puede fácilmente deducir el lector, es falsa. No para algunos vecinos del barrio, sin embargo. A pesar de que "los moros" ya no se acercaban por la plaza, ni abrían sus comercios, ni salían de casa. En la segunda jornada de protesta popular en Ca n'Anglada faltaban argumentos para la movilización porque la primera noche, la del miércoles, acabó con dos palizas y el triple apuñalamiento de un marroquí. Así que esa tarde en la plaza, circundada constantemente por coches patrulla y turismos de curiosos, cada corrillo tenía su ani-mador.

El animador 1 tenía argumentos:

- La discriminación no la hacemos nosotros, la hace el Ayuntamiento. Tienen el mismo derecho que nosotros, pero las condiciones tienen que ser igual para todos... Esos pisos valen veinte millones, ¿no? Pues viene un "mohamed": "No tengo dinero", y se lo dan. ¿Por qué?... Y el polideportivo: de seis a ocho, sólo para ellos, y gratis, y mi hijo tiene que pagar trece mil pelas, y ya no puede ir porque están ellos, que lo llenan... Mira, mis padres, cuando vinieron aquí trabajaron día y noche y los domingos para hacer estas casas, y respetando a los catalanes. Yo ahora me siento catalán. Así que ellos tienen que hacer igual y respetar lo mismo...

El animador 1 fue identificado por un policía como uno de los cabecillas de los incidentes de la noche del miércoles.

El animador 2 iba de víctima.

- Me he pasado la noche en comisaría, yo y este chaval. Estábamos tranquilamente con mi hijo y este sentados en la plaza a las seis de la tarde y se nos lleva la policía. ¡El provocador dicen que soy yo! Y mirad cómo me han puesto...

El animador 2 tiene la mano izquierda entablillada por una fractura en un dedo, pero se nota que es de hace días, y se ha liado con mayor o menor acierto una venda en el brazo derecho para echarle más efecto. El chico que le acompaña tiene el rostro crispado y la mirada encendida. El auditorio de este animador está en cualquier bar.

- Ya lo veis, se quieren follar a nuestras mujeres y la policía los defiende a ellos. Compañeros, acordaos que esa plaza es la Roja y que es nuestra, que allí hemos luchado por todo en este barrio. Y al moro que se mee en esta plaza le vamos a cortar la punta del...
Aclamación. El animador 2 nos asegura que "en este barrio no somos racistas, hemos convivido con moros, con negros y con gitanos y nunca ha pasado nada. Lo que no se puede tolerar es que esos tíos estén todo el día en la plaza y amenazando a nuestras mujeres".

El animador 3 es un hombre de edad y tiene sus teorías. Sentado en la escalera de la iglesia, en la plaza, gusta de explicarlas a la prensa:

- Fíjate cómo es la cosa, que a partir de las cinco de la tarde, a la salida de los colegios, no hay ni un español en la plaza. ¿Sabes cómo la llaman ellos? Plaza Hassan II. Y a la de atrás, la de los pisos de Vitasa, plaza Tetuán. Es lógico que emigren si tienen hambre, también en los cincuenta y sesenta hemos salido tres millones de españoles, pero nosotros nos íbamos con una carta de llamada y lo de esta gente, en cambio, está planificado por Hassan II. Ellos dicen que España fue suya 800 años y que volverá a serlo. ¿Cómo? Mira, las familias españolas tienen uno o dos hijos; ellos tienen siete u ocho, así que en quince años puedes tener un moro de alcalde.

Luego está la fuerza de choque. Los jóvenes, en buena lógica. Pero en el barrio no abundan. Ca n'Anglada es como un pueblecito tranquilo: viviendas pequeñas y sillas en la acera, bastante vida en la calle, pero una calle aburrida. Los jóvenes, los que han podido, se han marchado. Así que para las marchas de estos días han venido de otros barrios e incluso de fuera de Terrassa. "Al olor de la sangre", dice un ciudadano del centro.

A la fuerza de choque no hace falta decirle mucho. Se concentra en la plaza, sobre la hierba, y aguarda unas horas, hasta la noche, para iniciar una marcha que nadie en concreto ha convocado y de la que nadie se hace responsable. (...)

Se ha hablado de grupos organizados y de skin heads. Pero no es fácil precisar. La estética de los rapados ha perdido uniformidad -deliberadamente, por supuesto- y sólo se pueden identificar las actitudes, como la del Rubio, que atacó la carnicería De la Paz en la calle Sant Cosme y que manifestó en televisión sus intenciones de matar a cualquier "moro" que encontrara. Su presencia, después, en la plaza no molestaba, al parecer. Luego fue detenido por la policía.

Para los vecinos, los violentos no son del barrio y esto es un argumento importante. Todo el mundo afirma no ser racista. (...)

En el catálogo de agravios hay mujeres obligadas a dar la vuelta a la manzana, una chica de 16 años a la cual tres magrebíes intentaron meter en un coche, otra a la que quisieron violar, unas cuantas -"incluso viejas, que ya es el colmo"- a las que dirigieron piropos procaces, otra a la que siguieron hasta su casa... Estos hombres se tumban en el césped de la plaza y se lavan los pies cuando riegan, fuman porros, se inyectan heroína, orinan en los árboles. Lo más grave: al día siguiente de la reyerta de la fiesta mayor que desencadenó las movilizaciones había en la plaza cuarenta "moros" con navajas; el miércoles, uno armado con un machete que fue protegido por la policía. En lo que respecta a las mujeres, se pintan los pies y, aprovechando que llevan chilabas y que no usan bragas, se orinan en la plaza...

Pero todo el mundo lo cuenta por referencias, se lo ha dicho el vecino. No hay denuncias, nunca hubo líos.
Tal vez hubiera un trasfondo en el barrio para todo esto: mala vida, serios problemas de servicios o de infraestructuras en el barrio, tal vez está siendo azotado por el paro, quizás hay delincuencia, problemas de drogas y el hecho de que los inmigrantes trabajen por la mitad del salario de los locales sea la gota que colma el vaso... (...)

Lo que llaman "el problema" consiste en lo siguiente:

- Están todo el día en la plaza.

- Esta calle, la calle principal, parece ya Marrakech.

- Y hasta coche tienen. ¡Y menudos coches! ¿De dónde los sacan? Sólo los pueden sacar de la droga.

Existe también una sospecha. El hecho de que se permita el ingreso de "seiscientos, mil o hasta dos mil moros" en el barrio responde a la intención deliberada por parte del Ayuntamiento y de "la derecha" de "marginalizarlo". (...)

- Es que la gente ya no cree en nada. Por eso no son capaces de solucionar las cosas de otra manera. Ahora bien, lo que está pasando es racismo y xenofobia, aunque digan que no.

Miquel, de 57 años, de Vinaroz, 40 años en el barrio menos siete que pasó en Holanda, no entiende "esta falta de cultura, de moral y de ética". Su situación económica y laboral es precaria pero "soy un hombre de orden y no me quejo de las ayudas y las ventajas que les dan a los inmigrantes... En Holanda conviví con árabes y turcos porque no me gustaba vivir encerrado con los españoles, y lo que me gustaba de allí es que las cosas eran igual para todos, fuera holandés o inmigrante. Si la sociedad española quiere ser plural, tiene que acostumbrarse a los árabes, a los negros...Podríamos hacer algún cursillo, ya que se hacen tantos de tantas cosas, para mentalizar a la clase obrera".