Algèria, una dictadura encoberta
CONJUNTURA A ALGÈRIA. UNA DÈCADA DE SANG
VIOLÈNCIA QUOTIDIANA: ELEMENT EN EXTINCIÓ?
UN FINAL DE DÈCADA: ESPERANÇADOR?
ACTIVITAT COMPLEMENTÀRIA: "FARIDA, TESTIMONI DE LA CRISI ALGERIANA"
Els materials que es presenten sobre Algèria tenen com
a eix central la guerra civil encoberta que s'ha produit durant la dècada
dels 90. Això fa que consti d'una sèrie de documents d'alt contingut
polític amb la intenció no tant de pendre partit per una postura
o per una altra (malgrat es podrà comprovar que es critica especialment
la postura presa pel govern i per l'exèrcit), sinó amb la idea
que els alumnes reflexionin, discuteixin, refacin arguments,..., i facin una
crítica del paper dels mitjans de comunicació europeus en tot
aquest periode, valorant el fet que el que en un principi s'atribuia a l'islamisme
(confonent-lo amb integrisme) s'ha demostrat que era en gran part responsabilitat
del govern i de l'exèrcit. Creiem que és molt important que
es debateixi el fet de l'islamisme en la política: que no necessàriament
ha de comportar mesures dictatorials (o no més que altres règims
que es consideren democràtics), que no és el mateix que l'integrisme
(com els mitjans de comunicació han pretès fer creure - potser
amb la intenció de crear un estat d'opinió desfavorable cap
al Magrib en general en un moment de grans fluxes migratoris -).
Per aconseguir això creiem que és molt important el fet que
els alumnes se sentin especialment motivats a l'hora de dur a terme les activitats
i que això els dugui a crear debats entre ells mateixos, sent el mestre
un punt de referència o suport. D'altra banda valorem molt el fet que
els treballs es realitzin en totes les formes d'organització de treball:
individual, per parelles, en petit grup, en gran grup i tota la classe.
Per últim pensem que cal que els alumnes no es limitin a treballar
sobre els materials que tenen a classe, i plantejaríem com a possible
objectiu tant que busquessin informació a les diferents fonts que tinguin
a l'abast (hemeroteques, internet,...) com que fessin un tractament crític
i profund de tota aquesta informació (incloent-hi la que nosaltres
proposem) de manera que esdevinguessin persones reflexives, no fàcilment
influenciables i amb una actitud de crítica constructiva.
CONJUNTURA A ALGÈRIA. UNA DÈCADA DE SANG
Des de finals de la dècada dels 80, Algèria ha
conegut canvis profunds. Les revoltes populars de 1988 van marcar la fi de
la legitimitat revolucionària del règim que va néixer
contra el colonialisme francès. Es va iniciar llavors un procés
de democratització que va consagrar el Front Islàmic d'Alliberament
(FIS) coma la major força política del país. Però
la interrupció de les eleccions per part de l'exèrcit va desencadenar
una lluita sagnant.
La crisi algeriana és l'expressió de multiples tensions acumulades,
les arrels de les quals són tant històriques i econòmiques,
com polítiques i culturals i és en aquest sentit que ens cal
tenir els diversos elements sobre la taula per treballar-lo a l'aula.
La lluita independentista d'Algèria va esdevenir un paradigma
al periode de descolonització de finals dels 50 i començaments
dels 60. Aquesta independència es va assolir el 1959 i el Front d'Alliberament
Nacional (FLN) va prendre el poder amb Ahmed Ben Bella com a president del
país.
Però el 1962 es va produir un cop d'estat i Houari Boumedienne va assumir
la presidència. I el fet més destacat va ser que l'exèrcit
va ocupar a partir de llavors un lloc preponderant en el nou sistema polític,
dominat per un partit únic que es presentava com a garantia de la unitat
nacional.
Després de la mort de Boumedienne l'any 1978, les disputes pel poder
de les altes esferes del país que s'havien gestat anteriorment es van
posar de manifest. Va ser l'exèrcit però qui va garantir la
continuitat del Front d'Alliberament Nacional (FLN) posant Chadli Bendjedid
al capdavant del país. I va ser a partir de llavors que la corrupció
i el delicte comú comencen a ser habituals a la vida política
algeriana.
L'octubre de 1988 es va produir un punt d'inflexió en la vida del país.
Una revolta juvenil en contra de les paupèrrimes condicions de vida
existents que va provocar 500 morts i milers de despareguts i detinguts va
ser la gota que va fer vessar el got de la dictadura existent fins llavors.
Conseqüència d'això es va celebrar un referèndum
que va proclamar una Constitució on el punt més important era
l'inici del multipartidisme. De tota manera aquesta Constitució es
va redactar sense un consens real, cosa que, com es veurà més
endavant, va tenir conseqüències molt negatives.
Al mateix temps, pel seu nombre, per les seves xarxes socials al voltant de
les mesquites, per la seva organització disciplinada i com si obeissin
ordres d'un comitè central clandestí, els islamistes van aparèixer
com l'únic moviment polític capaç de mobilitzar els seus
militants i d'influir sobre el curs dels aconteixements; es van autoproclamar
representants dels insurrectes i es van imposar com a futurs dirigents del
moviment social de protesta, i, per què no dir-ho, d'un ampli moviment
que va afavorir l'obertura democràtica.
El juny de 1990 se celebren eleccions locals i el Front Islàmic
de Salvament (FIS) obté un 54% dels vots. Aquesta victòria es
va deure tant a la manca de política d'aliances entre els partits opositors
"laics" com a la important feina de base que el FIS va fer: a nivell
de debat i intercanvi a les mesquites de tot arreu, de treball realitzat als
barris populars i de recolzament en les catàstrofes naturals. Cal tenir
en compte que el profund lligam de l'Islam en la cultura política algeriana
no és un fenomen recent. Des de la lluita contra les autoritats colonials,
l'Islam va estar present en la ideologia nacionalista de les principals forces
polítiques.
El 26 de desembre de 1991 es va celebrar la primera volta de les eleccions
legislatives, i, malgrat que alguns dirigents del FIS havien estat empresonats
set mesos abans per la convocatòria d'una vaga general, aquest partit
va tornar a guanyar. (Cal recordar que en el sistema electoral algerià
cal obtenir majoria absoluta per tal de guanyar les eleccions. En cas contrari
cal anar a una segona volta on només es presenten els dos partits que
hagin quedat primers).
Novament es va evidenciar la manca de cultura de pactes, diàleg i negociació,
en aquest cas entre partits "laics", els anomenats islamistes moderats
i el FLN al poder.En aquesta situació semblava inminent el triomf del
FIS a la segona volta, però un nou cop d'estat per part de l'exèrcit
va fer que això no fos així. Aquest cop d'estat va ser vist
de bon grat i inclús estimulat par part d'alguns règims estrangers
per tal d'evitar una República Islàmica a Algèria.
Es va crear un Alt Consell d'Estat (ACE) presidit per Mohamed Budiaf, es van
anular els resultats de la primera volta de les eleccions i es va il·legalitzar
el FIS sense intentar establir un diàleg profund quan el FIS encara
tenia una estructura dirigent així com unes bases fortes. Fruit d'això
el moviment polític islàmic es va fragmentar i van aparèixer
grups de tendència radical i extremista.
La lluita de Mohamed Budiaf contra la corrupció i el seu assassinat
van fer que el nivell de violència llavors fos altíssim.El succesor
de Budiaf va ser el seu Ministre de Defensa Liamine Zeroual, qui va establir
alguns contactes amb l'oposició, va proposar un possible enteniment
amb el FIS. El 1995 es van celebrar noves eleccions presidencials. El percentatge
de participació va ser del 75,69% malgrat la crida a l'abstenció
d'alguns partits opositors i les amenaces del Grup Islàmic Armat (GIA).
Aquest fet es pot interpretar com una demostració del cansament de
la població pel que feia a tanta violència i com un vot de confiança
a Zeroual, guanyador amb un 61,01% dels vots, com a possible via de solució.
Es important destacar que les principals tendències que es van presentar
el 1991, el govern, la islamista i la bereberista, van estar representades
en aquestes eleccions. El govern a través del FLN, la islamista, llavors
el FIS, a través del MSI-HAMAS que va treure el 25,58% dels vots, i
la bereberista, llavors el FFS, a través del RCD que va obtenir el
9,6% dels vots.
El govern de Zerual va posar en marxa un procés d'institucionalització
democràtica limitada que va fer fort el presidencialisme. El calendari
electoral que va proposar incluia: un referèndum constitucional, eleccions
parlamentàries i eleccions locals. En aquests processos electorals
van quedar al marge el FIS, el Front d'Alliberament Nacional (FLN) i el Front
de Forces Socialistes (FFS). Aquests tres partits que van obtenir el 80% dels
vots a les eleccions legislatives de 1991 van convocar la Plataforma de Roma
(veure annex) el gener de 1995, ignorada pel govern de Zerual, i la Crida
per la Pau el novembre de 1996, amb el propòsit de conciliar posicions
i reclamar al govern el reconeixement del FIS per posar fi a la violència
(islamista i governamental),
VIOLÈNCIA QUOTIDIANA: ELEMENT EN EXTINCIÓ?
El bloqueig polític imposat per les Forces Armades i
la seva reticència a tota obertura política van originar, a
començaments de dècada, una progressiva radicalització
al sí del corrent islamista. El rebuig per part de les Forces Armades
i altres agrupacions polítiques al resultat del procés electoral
és el germen inmediat de la violència que ha patit durant la
dècada dels 90 i que encara pateix.
Pel que fa actors del conflicte, oficialment només es reconeix la responsabilitat
dels moviments polític-religiosos de filiació islàmica
armats: GIA i EIS (braç armat del FIS), (que la tenen) però
hi ha dades que fan dubtar que aquesta afirmació sigui certa en la
seva totalitat.
La nit del 28 d'agost de 1997, a Sidi Rais, es recorda com la nit més
negra d'Algèria. Centenars d'homes van irrompre a les cases a mitjanit
i durant més de cinc hores es van dedicar a torturar i a degollar a
500 persones. Els crits i les flames podien sentir-se i veure's a kilòmetres
de distància, amb la qual cosa era impossible que no se n'enteressin
els nombrosos llocs de polícia que envolten la població i les
casernes de Sidi Busa que es troben a tres kilòmetres. Ara Sidi Raisa
és un poble patrullat a tota hora per veïns armats per l'exèrcit.
Bentalha, un poble veí i tan ric en agricultura com l'anterior, va
patir un atemptat semblant el 23 de setembre de 1997. Bentalha és un
poble que va votar massivament el FIS l'any 1991, cosa que fa difícil
compredre que siguin els islamistes del GIA els autors de la matança.
Per això, al preguntar a Ahmed qui eren els autors de la matança
respon: "Terroristes". "¿Terroristes islamistes?".
"Islamistes no. Terroristes".
I durant tot el Ramadà el 1997 es van produir una sèrie d'atemptats
especialment sagnants (incloent-hi l'assassinat de nedons i infants) com no
es coneixien des de l'inici d'aquest tipus de violència l'any 1991.
Tots aquests atemptats es van produir a poblacions molt properes a fortificacions
de l'exèrcit algerià, i en cap cas aquest va anar a socórrer
la població. Cal tenir en compte també que a començaments
de 1997 el govern i el FIS van entablar negociacions secretes per tal de legalitzar
aquest partit (a conseqüència de les quals l'EIS va declarar una
treva que més endavant esdevindria definitiva), i que el coneixement
d'aquests fets per part de l'exèrcit va fer que es produissin dos bàndols:
els partidaris de normalitzar la situació del país i els partidaris
de seguir igual. No sembla una bestiesa relacionar tots aquests fets amb les
matances abans esmentades.
I encara hi ha altres fets que emboliquen més l'assumpte. Mostepha
Buchachi, advocat que tramita les denúncies de desapareguts, diu: "Tinc
clients del GIA (Grup Islàmic Armat) que m'expliquen com els han detingut
gràcies a informacions que provenien del seu grup, ¿es vol més
evidència de que exèrcit i policia s'han infiltrat al GIA per
manipular els grups al seu gust?".
Igualment és cert que l'estat de guerra que va patir Algèria
durant la dècada va fer que una bona part de la joventut islamista
es radicalitzés i passés a formar part de grups violents, especialment
del GIA. I que alguns grups islàmics han tingut responsabilitat en
el bany de sang. Hi ha un sector de la població que critica les seves
actuacions i el que pensen pot ser el seu objectiu final. Hassane Zarraouky,
redactor en cap del diari Le Matin, un dels periodistes més crítics
i perseguits en els darrers anys ho diu ben clar: "Si l'exèrcit
no hagués intervingut jo no estaria avui aquí, assegut a la
redacció d'un diari". "L'islamisme és una forma de
feixisme. Hi ha qui sosté que s'ha de legalitzar els partits islàmics
perque puguin integrar-se en la democràcia. Però encara no he
sentit dir a cap dels seus dirigents que hagi renunciat clarament a establir
una república islàmica basada en la shària. Són
els llops amb la pell de xai".
I no només aquests són els interrogants. Pot ser que les matances
siguin revenges entre islamistes moderats i radicals, com li agrada sostenir
al govern?, disputes entre veïnes?, pura delinqüència a la
què es tots els joves desesperats que no troben feina?, o són
màfies que, en nom de l'Islam o per compte propi, es dediquen a liquidar
tot allò que els fa nosa, aterroritzar a la població, fer-los
fora de les cases i terres per poder tot just s'provi la llei de privatització?
El cas aquest cicle infernal de violència islamista i militar va impedir
l'emergència d'una solució política, i va asfixiar els
sectors moderats.
Un altre fet preocupant és que, malgrat es parla de més d'un
centenar de miler de morts, així com milers de desapareguts i presoners
civils durant aquest periode, no és gens fàcil fer una avaluació
objectiva de les conseqüències del conflicte causades per les
accions armades d'una i altra banda degut a les dures disposicions decretades
per les autoritats contra els mitjans de difusió massiva. La informació
referent a actes terroristes només es pot donar en actes oficials.
UN FINAL DE DÈCADA: ESPERANÇADOR?
Com ja hem comentat el FIS i el govern van mantenir negociacions
secretes des de 1997. Aquestes negociacions van tenir com a resultat que el
FIS es pogúes presentar a les eleccions presidencials de 1999 (malgrat
es va retirar juntament amb els altres partits -excepte l'oficial- per irregularitats
en el procés) de les quals va sortir guanyador Abdel Aziz Bouteflika,
un home que no sembla despertar massa antipaties en els sectors islamistes.
D'altra banda, en la lluita que mantenien les dues faccions de l'exèrcit
enfrontades que ja hem vist, sembla ser que el sector que està per
una tornada a la normalitat en el país és el que ha sortit guanyador.
Cal valorar especialment aquest fet en un país on l'exèrcit
ha tingut un poder extraordinari des de 1962.
Segueix un promig de quatre bombes al dia a Alger i els atemptats, tot i que
menys mortífers, no han desaparegut sinó que s'han desplaçat
del triangle de la mort a altres zones de la Cabília i l'Oest. Però
alguna cosa ha canviat. Ho diuen els diaris, ho diuen els periodistes, ho
diuen els partits de l'oposició, ho diuen els ciutadans. "no fa
ni un any aquest barri era un infern. No passaven cinc minuts sense que escoltessis
un sirena o una explosió" diu un veí de El Harash".
"Ara ens sentim més tranquils al carrer, ja no arriba un camió
militar i se t'emporta al més mínim incident" comenta un
altre. Segons això, potser sí que cal pensar que el nou mil·leni
pot començar d'una forma molt més tranquila i democràtica
per a Algèria.
Mentre, però, les ONG's continuen treballant. I és així que, des del grup de la Mediterrània de Sodepau, impulsors de la Campanya per la Pau a Algèria durant aquests darrers anys, juntament amb més d'una cinqüentena d'ONGs i associacions catalanes, vam decidir donar suport un projecte de cooperació de suport psicológic a les víctimes de la violència a Algèria, iniciativa d'un grup de metges algerians sensibilitzats amb la greu problemàtica que viuen àmplies capes de la població algeriana, especialment les més desafavorides, que han sigut, durant aquests anys, víctimes i testimonis de les més cruels matances, tortures i vejacions.
Cal destacar que com a part majoritaria de la població algeriana, les víctimes d'aquesta guerra han estat els joves i els qui estan patint les conseqüències psicològiques del conflicte són aquests mateixos joves. Així, aquest grup de metges, associats en una ONG algeriana, estan sent testimonis d'aquestes conseqüències entre la població més jove, atès que han d'atendre a nens ferits, vícitmes de les explosions, de bales perdudes o víctimes psicològiques del conflicte que els porta a fer jocs en què representen que posen falses bombes als seus veíns, en les seves propies escoles o a sota del popitre del mestre…
Així doncs, el projecte consisteix, en una primera etapa,
en la formació i capacitació d'un grup de metges algerians en
el camp de l'assistència psicològica a víctimes de la
violència. Aquesta formació serà a càrrec d'especialistes
en la matèria, amb experiència a Amèrica Llatina i Irlanda
del Nord. En una segona etapa, el projecte finalitzarà amb la creació
d'un centre d'atenció psicològica a les víctimes de la
violència a Algèria.
|
BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA OLGA RUFINS MACHIN. Coyuntura Argelia ¿Alternativas
para una solución?. (Article) PEPA ROMA. Argelia. Se agrieta el régimen. (Reportatge:
El Pais 21-3-99) LAURENCE THIEUX. Argelia. CIP 1997 http://www.pangea.org/edualter/material/libro[1-14].htm |
Les activitats que plantegem als alumnes parteixen en la majoria dels casos de la lectura de fragments d'aquest text. Respecte la primera pregunta, creiem que és bo que els alumnes vegin el fet de la independència d'Algèria (en tant que voluntat demostrada d'un poble sencer i sense intentar fer extrapolacions a la realitat catalana) com a positiu, perquè això reforça el dret d'autodeterminació de tots els pobles. Cal valorar el fet que un conjunt persones en un mateix territori sentin la necessitat de sentir-se territori independent.
Obviament aquesta voluntat pot portar perjudicis (guerres, violència, disputes pel poder,...) i segurament sempre serà complicat que el país en qüestió esdevingui pròsper com a tal de la nit al dia. Així mateix cal valorar com a negatiu que fos l'exèrcit qui prengués el poder poc temps després de descolonitzar-se el país.
En la pregunta sobre països descolonitzats es pretén
que els alumnes facin un petit treball de recerca sobre aquest tipus de relació
post-colonial. Alguns exemples que són actualitat poden ser: Estat
Espanyol/Sahara, Bèlgica/Ruanda, Portugal /Timor Oriental, Regne Unit/Índia,...
Seria bo que els alumnes poguessin trobar informació sobre quina mena
de tractes comercials han rebut els països ex-colonitzadors o empreses
privades d'aquests i quin va ser l'estatus polític que va quedar després
de la colonització: normalment grups que representen a una minoria
de la població pel que fa a la seva cultura, que van rebre tractes
de favor i alts poders durant la colonització i que després
van donar tracte de favor als països ex-colonitzadors.
A la pregunta de l'apartat "LA DARRERA DÈCADA" es planteja un tipus de discussió en grups de 4-6 persones seguint dos tipus de dinàmiques: la Phillips 6X6 i la de Nombres i Colors.En la primera cal que els alumnes es trobin en grups de sis i durant sis minuts discuteixin sobre l'afirmació. Després se'ls deixen un parell de minuts perquè ordenin les idees per escrit i es tornen a trobar amb un grup diferent de sis persones durant sis minuts per discutir la mateixa afirmació. Finalment es posen en comú les decisions i es fa una mica de debat sobre elles. Aquesta dinàmica té de positiu que exigeix rapidesa mental per tal de treure conclusions i, a més a més, haver-les de contrastar.
En la segona es reparteixen (imaginem una classe de 25 alumnes)
cinc trossos de paper d'un color amb un nombre de l'1 al 5 escrit en cadascun
d'ells, repetiint l'operació amb 4 colors més. En primer lloc
es demana als alumnes que es trobin per colors i que discuteixin l'afirmació
durant un temps ni massa llarg ni massa curt. Després e'ls demana que
es trobin per grups de nombre i que tornin a discutir l'afirmació (es
preveu que surtin arguments diferents i inclús oposats i que per tant
hi hagi debat). Finalment es tornen a trobar amb el grup inicial per refer,
si cal, les conclusions inicials. Es pot fer una posada en comú final.
Aquesta dinàmica és bona per tal que els alumnes treballin la
capacitat de síntesi així com la capacitat d'argumentar i reargumentar.
En tots dos casos es necessita que el professor proposi arguments nous i provocadors
en els grups més "tranquils" per tal d'encendre el debat.
A l'activitat de debat del punt "VIOLÈNCIA QUOTIDIANA: ELEMENT EN EXTINCIÓ?" es proposa un tipus de debat com el de l'activitat anterior o un de la classe en general en funció de les característiques del grup. A la següent activitat es pretén que relacionin causa i conseqüència per consolidar aquests dos conceptes. Obviament les possibles solucions són multiples, però nosaltres proposem aquesta:
Causa: Les condicions precàries de vida a Algèria
a nivell econòmic
Conseqüència: L'augment de popularitat dels partits islamistes
Causa: El cop d'estat de l'exèrcit després de
la victòria del FIS a la primera volta de les eleccions de 1991.
Conseqüència: La violència islamista
Causa: Les negociacions entre el FIS i el govern
Conseqüència: La radicalització de la violència
de l'exèrcit
Pel que fa a les dues afirmacions que no incluim, ho fem pel següent. Creiem que la violència de l'exèrcit és constant en tot el procés des de 1962 i que, com a molt, es podria considerar causa general de totes les situacions que han esdevingut posteriorment. No proposem que la violència islamista hagi estat causa de la de l'exèrcit perquè les considerem paral·leles, si no considerem a aquesta segona causa de tot el conjunt. D'altra banda el fet que Algèria sigui un país islàmic és un fet que va més enllà del conflicte actual i per tant no el considerem com a causa o conseqüència de res en aquest exercici.
A l'activitat de l'últim apartat sobre Algèria
es pretén que els alumnes valorin el diàleg com a factor clau
de resolució de problemes enlloc de la violència. Es proposa
que els alumnes responguin individualment les preguntes i després es
faci una posada en comú.
ACTIVITAT COMPLEMENTÀRIA: "FARIDA, TESTIMONI DE LA CRISI ALGERIANA"
El text que ens serveix de base per aquesta part el trobaran els alumnes més
avall. Cal recordar que forma part del testimoni d' inmigrants. Això
ho hem fet per recordar els alumnes que aquestes situacions són vivides
per persones que estan entre nosaltres. Per això, només cal
que facin un resum del text i comentin qué és el que es destaca
en el text de Farida de la situació d'Algèria:
| "En aquella època, la majoria de les persones vèiem
senyals que ens feien pensar que es produirien canvis (crec que tot el
poble estava més o menys d'acord que calia que hi hagués
canvis), però cadascú se'ls imaginava a la seva manera.
Les opinions tenien en comú que la classe dirigent del país
havia de canviar, portava molt de temps i calia deixar lloc. Però
ningú podia pensar que arribaríem a una guerra civil. Crec
que mai vaig imaginar el que succeiria després, que tots ho veiem,
però no podíem creure que allò arribaria a degenerar
fins al que està passant en aquests moments a Algèria. La gent començava a interessar-se més per la política. Amb l'aparició de nous partits, la gent es va animar, sorgiren els mítings, les campanyes electorals. Era com una eufòria general, i només es parlava de política. Després de les eleccions i de la seva posterior anul·lació hi va haver un interval de temps molt difícil de descriure: era com si s'hagués llançat un desafiament i s'esperés la resposta. El que s'esperava era la violència d'aquella resposta. A partir d'aquest moment el poble algerià és el testimoni resignat i víctima d'una guerra entre dos bàndols. Al meu parer, la presa de consciència de la majoria dels algerians, el primer xoc, fou l'assassinat del president Boudiaf. Les persones de la meva generació havíem crescut en un país amb molta seguretat. Sempre rèiem amb les pistoles dels polícies, que semblaven sortides d'una botiga d'antiguitats. Els de la generació anterior, per altra banda, sortien d'una colonització francesa de 130 anys i set anys i mig de guerra molt violenta i desitjaven viure en pau. D'un dia per l'altre et trobes davant d'un paisatge nou: gent vestida d'una altra manera, que parlava d'una altra manera, tancs, soroll de trets, morts... Vaig sortir d'Algèria ,e n aquell moment, deixant enrera un país trencat per la guerra, per la corrupció, per la injustícia social, pels abusos de poder i deixant-ho tot, la meva família, la casa, la feina, una part de mi allà, com van fer moltes famílies abans i després que nosaltres, però malgrat tot estava seguríssima de poder tornar molt aviat. Era la nostra única sortida. Per al meu marit no era el mateix, perquè ell tenia molt clar que no podríem tornar en molt de temps. M'ho deia i jo ho sabia però vaig continuar creient que hi tornaria aviat". |
 |
 |