ENRERAL'ECONOMIA MARROQUINA
L'atur també és el principal problema
La situació d'atur existent des dels 80' ha portat a la població
marroquina a viure enmig de la precarietat. Això, malauradament, als
joves de l'Estat Espanyol els hi recorda a la seva pròpia situació.
Així, pretenem treballar amb un textos com els següents on es donen
les dades dels afectats per l'atur i la precarietat, i en l'exercici pretenem
que a partir dels seus sentiments, els nostres alumnes es posin en la pell de
la joventut marroquina:
"En una ciudad como Casablanca (donde los disturbios adquirieron su máxima
intensidad) viven 300.000 jóvenes de edades comprendidas entre los 15
y los 20 años; 200.000 de ellos no tienen nada que hacer ya que carecen
de lugar tanto en la escuela como en el trabajo. Aún aquéllos
que asisten a clase es tán condenados al fracaso, ya que sólo
el 15% de los candidatos al Baccalaureat obtiene el diploma.
(La trampa de la deuda , S. George)
I en general:
Sólo un tercio de la población activa empleada - hombres en buenas condiciones físicas de 15 a 64 años se encuentra actualmente empleada. (...) Quizás no sean más de 80.000 mujeres las que cuentan con un trabajo asalariado. Dos de cada tres desempleados tienen menos de 35 años, edad en la que precisamente están tratando de sacar adelante con desesperación a sus familias.(o.c.)
A aquesta situació d'atur cal afegir els efectes de les polítiques econòmiques draconianes. Veiem-ho:
|
"La historia comienza a mediados de la década de 1960. Inmediatamete después de lograr su independencia de Francia (1954), Marruecos pasó por dificultades financieras y pidió al Banco Mundial y al Fondo Monetario Internacional que enviara expertos que ayudaran a resolverlos. Las recomendaciones de los expertos se convirtieron en la política nacional de desarrollo. Su idea básica era que Marruecos contaba con unas ventajas relativas en la agricultura y debía hacerlas rendir al máximo mediante una modernización de su sistema de explotación agraria, orientándolo hacia la exportación de cítricos y hortalizas. Los costos de la modernización serían pagados con los ingresos de la exportaciones. En la práctica la modernización significaba principalmente extender el regadío (es decir, construir presas). (...) Los esquemas de modernización consumieron entre un cuarto y un tercio del total de las inversiones públicas y dos tercios del total de las inversiones agropecuarias. Dado que esta costosa estrategia se centró en lograr mejoras en menos del 10% de la tierra, los recursos disponibles para el 90% restante fueron exiguos, a pesar de que la subsistencia de las cuatro quintas partes de la población rural dependía de la tierra que había sido marginada del proceso. Los pocos afortunados con acceso al riego -la mayoría de ellos grandes terratenientes- también tenían acceso a tractores, fertilizantes y semillas subvencionados. El agua era casi gratuita y los créditos se reservaban casi exclusivamente para los grandes propietarios. El Estado asumió la carga financiera de la modernización, mientras que los grandes intereses privados obtenían las ganancias. Además los impuestos a la agricultura, aun para el sector exportador más prospero, eran sumamente bajos e inexistentes y nunca significaron más del 1% de los ingresos del Estado. (...) Tres cuartas partes del total de los ingresos tributarios de Marruecos provienen de los impuestos al consumo.Casi todos éstos son pagados por la gente común que compra bienes y servicios comunes. (...) Entre 1975 y 1984 los impuestos al consumo (en todos los artículos) multiplicaban por siete el monto de las subvenciones a los cinco artículos que las reciben (harina, aceite, azúcar, mantequilla y leche ). |
(La trampa de la deuda , S. George)
A l'activitat els alumnes, després de llegir un resum d'aquest text, han de veure qui surt beneficiat al Marroc per les polítiques dels organismes internacionals i de l'Estat marroquí.
Un problema afegit, el deute extern
Aquestes polítiques de desenvolupament "esbojarrat" van ser
agreujades pel pagament del deute, el qual va fer
que es reduís la despesa social d'una manera brutal, com reflexen els
fragments que tenen els alumne.
Per al Magrib central (Algèria, Tunisia i Marroc) el desembors del deute
el 1992 va ser de 8 mil milions de dòlars, i suposava en total 56.000
milions. El que sembla, però, més preocupant és que el
deute fomenta la corrupció, afavorint les fugues de capitals(...). Aquesta
situació no pot ser duradera, i un suport clar per part de la UE al Magrib
suposaria:
-renegociar el deute.
-anular la part garantida pels estats de la Unió Europea.
-reconvertir part d'ella en moneda local per finançar la protecció
de la natura o del litroal.
-convertir els imports destinats a reembors en línees de crèdits
destinades a projectes de desenvolupament.
Textos reelaborats a partir de Khader, B. Europa y el Mediterraneo. Icària, Barcelona, 1995 i del quadern Deute extern, deute etern?. Jubileu 2000, Barcelona, 1998.
De les activitats que tenen els alumnes sobre el tema del deute, cal ressenyar que la pregunta de com afecta el deute a la població marroquina s'hauria de fer a partir d'una explicació prèvia del professorat, doncs poden ser temes que per la seva complexitat siguin dificultosos d'entendre. També en el cas de la referida a l'ajut oficial espanyol per al desenvolupament, on es pretèn que els alumnes "descobreixin" la hiprocresia de la política oficial d'ajut al desenvolupament des del moment que els diners que es donen són pràcticament la mateixa quantitat que es recull en servei pel deute fet a països del Sud.
La situació econòmica en els 90'
En els 90 la situació econòmica no va millorar gaire, augmentant fenòmens com l'emigració cap a les ciutats, on unes 700.000 persones viuen en "cases" sense els serveis bàsics, l'emigració cap a Europa i l'empobriment dels més desafavorits. El Club de París va signar el 1992 una renegociació del deute, que el 1993 va arribar a ser de 21.900 milions de dòlars, privatitzant empreses estatals i incrementant-se la dependència exterior. Els darrers anys, i com es pot veure en el text del recuadre, la situació ha millorat molt poc.
|
"El grueso del país vive sumido en la pobreza.
Hassan II logró desempeñar un papel relevante en política
internacional, (...), y al final de su vida puso en marcha una cauta transición
, pero fracasó, en cambio en materia social. Las estadísticas
son claras y ni siquiera son puestas en tela de juicio las autoridades.
El 20 % de la población activa está en paro y, además,
este fenómeno no se mide con los mismos criterios que en Europa.
Cerca de la mitad de los marroquíes (47 %) subsistía en
1997 con menos de 250 ptas al dia. El 55 % de la población adulta
es analfabeto y el 40 % de los niños no está escolarizado.
No en balde el índice de desarrollo humano establecido por Naciones
Unidas coloca a Marruecos en el puesto 125, detrás de Argelia y
Túnez. I. Cembrero i J.C. Sanz. El País, 25-7-99 i 10-10-99. |
Tot això contrasta amb les dades de despesa militar ( 1539 milions de dòlars el 1996 i 54 dòlars per càpita: El 72 % del que es dedica a educació i salut) i les de la fortuna de Hassan II, el qual els anys 80 figurava com un dels homes més rics del planeta. En concret, s'ha calculat la fortuna de Hassan en uns 250.000 milions de pessetes (1500 milions d'€) el 1993, amb més de 20 palaus repartits pel territori marroquí i la propietat del primer grup privat del Marroc, l'ONA. A més, les inversions estatals han reforçat l'autoritat religiosa del monarca fins al punt que en un país tan empobrit com aquest el 1993 es consagrà la segona mesquita més gran del món per la qual es va dedicar 536 milions de dòlars (més de 85.000 milions de pesetes). Aquestes desigualtats són el que l'alumnat ha de treballar a l'activitat que els plantegem en relacionar les injusticies amb les revoltes que s'han anat produïnt. En aquest sentit, se'ls ha de fer reflexionar sobre l'origen de la riquesa de la monarquia.
També el contrast pot ser amb la riquesa que té el Magrib de
recursos naturals. Així. "el gaseoducte Magrib-Europa és
un gran projecte internacional promogut a finals dels 80' per Enagas, empresa
del grup Gas Natural (...) on van participar empreses d'Algèria, Marroc,
Espanya, Portugal, França i Alemanya, suposant un significatiu avenç
en la creixent cooperació amb els països del Magrib i es configurava
com un factor de gran importància estratègica en la política
de diversificar els aprovisionaments de gas natural en el sistema energètic
europeu.".
(Extret del llibret de Gas Natural-Enagas. "Gaseoducto Magreb-Europa".
Barcelona).
A continuació us facilitem algunes dades respecte aquest gaseoducte:
-inversió realitzada: més de 390.000 milions de ptes (2.340 milions
d'€).
-recorregut: 2.150 km. Atravessant Algèria, Marroc, Espanya i Portugal.
-gas transportat: prop de 17.000 cm. cúbics,i per l'Estat Espanyol aprox.
el 36 % de la demanda.
Per últim, val la pena introduir un altre element, com és el
fet que el Magrib no ha estat recolçat pels veïns del Nord, que
són les seves antigues potències colonials. Això és
el que es pot veure si llegim aquest text sobre les relacions comercials Europa-Magrib.
|
|
"Les relacions econòmiques entre la UE y el Magreb es caracteritzen per un gran desequilibri. Més de 2/3 del comerç exterior del Magrib corresponen a la UE, però només quelcom més del 2% del comerç europeu es fa amb el Magreb. La revisió de la política econòmica marroquí després de no poder pagar el deute el 1983 va portar cap a intents d'unificació econòmica magribina, la qual suposaria intercanvis de 4500 milions de $ si s'arribés al 15 % del total d'exportacions. A més, cal més suport de la UE davant els organismes financers internacionals, però França no té una política clara a aquest respecte, i ha donat suport al régim militar algerià, però dins la UE no s'ha previst un increment de les relacions i inversions europees al Magrib, sobretot per part d'italians, francesos i espanyols. Text reelaborat a partir de "EL Magreb".
El País, 4 de juliol de 1994. F. Ghiles
|
Tot i això, Sodepau, des de fa més de 7 anys, dona suport a una iniciativa d'autoocupació i de desenvolupament rural a Marroc, concretitzada en la creació d'una agència de turisme rural anomenada Tizi-Randonnée. Ambdues compartim l'objectiu de, mitjançant un turisme solidari, selectiu, conscient i sensible, crear una dinàmica de desenvolupament que doni impuls a l'associacionisme local com a instrument al servei de l'activitat socio-econòmica de les zones rurals de Marroc, generant en el seu entorn d'altres activitats i projectes.
En aquest marc, des de Sodepau s'estan organitzant diferents programes que busquen, a més de la contribució econòmica al projecte i a les poblacions que es visiten, apropar les realitats i la vida quotidiana d'aquestes poblacions als viatgers que ens acompanyen.
La repercussió econòmica del desenvolupament d'aquest tipus de turisme a Marroc, en el si d'una economía rural i tradicional i els seus efectes positius pel futur de les poblacions, sempre que aquestes siguin els promotors i gestors d'aquesta activitat, és constatable si estudiem l'evolució dels ingresos d'una família dedicada a l'activitat del turisme rural en la darrera dècada. Aleshores concluirem que, en aquest periode s'ha produit un augment considerable en la qualitat de vida d'aquesta familia.
L'ingrès generat per aquesta activitat a aquestes poblacions o families, els permet millorar les activitats econòmiques tradicionals (millora de llavors, ampliació de ramats i cultius, introducció de l'apicultura i plantació d'arbres fruiters) i accedir a una millor i més variada alimentació, a medicaments i serveis mèdics. Les families venen als viatgers fruits secs, llet, pomes, ous i mel. Lloguen les seves cases i mules pel transport i ofereixen els seus serveis de guies.
Es constatable per tant que aquesta activitat, nova i lucrativa, desenvolupada en aquests termes, no impedeix el manteniment i desenvolupament de l'economia tradicional, sinó que contrariament, l'impulsa. Les families que porten més temps en aquesta activitat, segueixen preservant fidelment les seves tradicions i cultura, demostrant així l'arrelament de la seva identitat front a una activitat com la turística, tan beneficiosa com perillosa com factor de desiquilibri social i econòmic en que pot convertir-se.
Les maquiles, una nova forma d'explotació
Dins el conjunt de canvis deguts a la globalització econòmica , igual que ja fa uns anys a Centreamèrica i Àsia , al Marroc s'hi han començat a crear zones franques per a l'exportació o "maquilas". Tot i que la iniciativa s'ha venut com a una via de desenvolupament i com a una solució a l'atur i una nova forma d'atreure inversions en els països del sud, tant a la població marroquina com a la comunitat internacional,les diferents experiències han demostrat que els més beneficiats segueixen essent les multinacionals i els països del nord. Les zones franques s'han creat per a obtenir productes barats per a Occident.
Probablement el nostre alumnat no ha sentit parlar mai d'aquestes zones o bé, només té la típica imatge que aquestes zones "almenys garantitzen més feina i, encara gràcies..."; però en canvi, no és conscient de la violació que es fa dels drets humans -per a poder augmentar els beneficis de les grans empreses- i que, a vegades, això tampoc no fa abaritir els preus que paguen els consumidors per a les marques més conegudes (o "més bones" com probablement diguin ells/es). En aquest apartat, la intenció és apropar l'alumnat a conèixer aquesta realitat de la que, en certa manera, són còmplices, des del moment que compren els productes que s'hi fabriquen.
Així mateix pot aprofitar-se per a comentar la importància de ser un consumidor conscient i crític i d'adquirir hàbits de reflexió abans de comprar i escollir els productes més adequats, des de tots els punts de vista que interessen als consumidors/es: econòmic, adequat a les necessitats, respectuós amb el medi, respectuós amb els drets humans.... Aquí trobareu informació adicional a la què tenen les i els alumnes al llibre.
Com neixen les maquiles?
A partir dels anys 70 i 80, les grans marques de roba europees i americanes van començar a desplaçar la confecció dels països industrialitzats europeus cap a alguns nous països d'Àsia, Magreb i Centreamèrica. La motivació ve especialment pel cost molt més barat de la mà d'obra i pel fet que molta gent està disposada, o se l'obliga, a treballar més de vuit hores per dia; igualment, els empresaris aconsegueixen eludir les regulacions ambientals que es trobarien en molts països del nord.
Per altra banda, les empreses utilitzen la lògica de la dispersió: en un país dissenyen la roba, en l'altre la tallen, en l'altre tenyeixen, en altres cusen. Les empreses o països s'han especialitzat en algun dels passos (encara que impliqui que durant la seva elaboració una prenda pugui viatjar molts quilòmetres).
Els governs pel seu cantó, ofereixen privilegis econòmics a les empreses: no paguen impostos, poden treure diners del país fàcilment. Així mateix mantenen inclús una estructura d'empreses de serveis per a les pròpies multinacionals.
Testimonis de les Maquiles que es poden utilitzar per teatralitzar les situacions
que es comenten en el text.
- Fa set anys que visc aquí. La major part
d'empreses que s'han instalat aquí treballen pel mercat eruropeu. La
llei preveu unes 45 hores de treball setmanal. Jo treballo a la zona franca
, 7 dies a la setmana i cobrem 6.000 ptes.
- I quantes hores treballeu cada setmana?
- Treballem cada dia de les 7:20 a les 5:20, però
molts dies fem hores extres: de les 5:20 a les 7:20 o a les 9:20., és
a dir, d'11 a 14 hores diàries.
(Els empresaris ja donen per fet que han de fer hores extres, de fet...)
- "Después de 30 años hemos visto
que el desarrollo para nosotros ha sido al revés. Vamos en dirección
al subdesarrollo. Aunque los parques industriales se ven lindísimos i
bellos es lo único que goza de beneficio el obrero, es cuando está
ahí que, ve que es posible estar en un lugar un poquito más que
un cinturon de miseria.
Pero al regresar a la noche a su casa regresan a una rabat.
Recuerdo todavía las grandes promesas que hicieron: Matamoros y Brownsville
iban a convertir-se en unos centros de empleo importantísimos. Por aquí
pasaba desarrollo. Bueno, ha pasado el desarrollo i nos atropelló. Nos
dejó tirados en la calle ese desarrollo que nos prometieron.
En la frontera hemos visto pueblos convertirse en
cinturones de miseria. Normalmente cuando se instala una empresa que ocupa 4.000-5.000
empleados dices bueno, que bien, y empiezan las grandes calles, los grandes
hoteles, los grandes teatros...
Eso no lo hemos visto en la frontera. En vez de las grandes carreteras..., tenemos
enormes cinturones de miseria, enormes problemas de control ambiental...
- Per arribar a guanyar 13.500 ptes han de fer unes 60 hores extres al mes. Si fan aquestes hores extres, afegint-hi l'incentiu que donem per la producció i l'assistència fàcilment arriben a les 13.000 ptes
- (Ensenyant la seva filla, a la que li falta un braç...) Nació así, enfermita de mi mano. Cuando estaba yo embarazada de ella hubo una fuga...cuando se oyó un olor muy fuerte. La niña nació prematura y el defecto de su mano. No tenia ni idea que naceria con espina bífida...
-Yo soy trabajador. Trabajaba en las Maquilas téxtiles. Por culpa de máquinas mal diseñadas, mal adecuadas, perdí mi brazo. A mi me hace mucha falta mi brazo. En el momento en que me sucedió el accidente no había ayuda ninguna. La Maquila estaba cerrada. El vigilante estaba dormido y no me podía auxiliar. Como estaba dormido busqué ayuda en otro sitio. Los teléfonos estaban estropeados, los vehículos estaban inservibles. Entonces cogí mi brazo y busqué ayuda, pero nadie se me acercaba...
La pesca, un recurs natural explotat pels pesquers europeus
La pesca és un dels recursos naturals amb més possibilitats per al Marroc. En canvi, les costes marroquines han estat ocupades per vaixells estrangers que obtenen importants botins, els quals podrien generar molts llocs de treball al Marroc. Veiem una interpretació que hem extret d'internet.:
|
Los problemas pesqueros "La pesca, como cualquier otro recurso importante y limitado, es una continua fuente de conflictos. La mayoría de los países con abundante litoral pugnan entre sí para hacerse con el control de los bancos más abundantes. El 80% de esta riqueza piscícola se sitúa en la parte más cercana a las costas: la plataforma continental. De ahí, que se hayan establecido unas normas internacionales para regular estas actividades, que obligan a todos los gobiernos: reconocimiento de un territorio, desde la costa hasta 200 millas mar adentro, dentro del cual cada estado mantiene una soberanía efectiva; establecimiento de cuotas de pesca para las diversas flotas; regulación de los aparejos que los pescadores pueden usar y de los momentos en que se imponen paradas biológicas en los caladeros, para facilitar la regeneración de las especies sometidas a mayores capturas. Esta situación conduce a la sobrexplotación pesquera, por el uso de alta tecnología naval y de métodos de pesca ilegales y el aumento incontrolado de las cantidades capturadas, o al desigual acceso a los recursos marinos entre las flotas de los países ricos y las de los más pobres. Desde mayo hasta noviembre de 1995, las negociaciones entre Marruecos
y la UE - dentro de la cual España tiene un papel destacado por
sus intereses en los caladeros saharauis - se han acompañado de
manifestaciones, paros, boicots a los productos marroquíes que
entraban a través del estrecho de Gibraltar y otras medidas de
presión para forzar un acuerdo favorable a la parte europea."(...).
Esta situación es sobradamente conocida por las autoridades de Rabat, razón por la cual han tratado de conseguir mejorar las condiciones de los acuerdos pesqueros para desarrollar su sector y facilitar la salida hacia la Unión Europea de sus producciones hortofrutícolas. Durante las negociaciones de los últimos acuerdos pesqueros, Marruecos ha mantenido una política continuada de endurecer las condiciones de pesca. El objetivo de Rabat en estos años ha sido ir limitando el tonelaje de registro bruto (TRB) de esa flota, así como el número de barcos, sobre todo de los cefalopoderos congeladores en el banco sahariano, donde actualmente sólo operan 86 unidades frente a las 200 de hace unos años. Marruecos ha impuesto progresivamente el número de tripulantes de ese país en la flota hasta superar las 1.000 personas; ha ido alejando a la flota de las las costas para perjudicar el volumen de sus capturas. Marruecos, al igual que ha sucedido con otros países pretende no solamente más dinero, sino, sobre todo, conseguir que la pesca con todo su valor añadido se quede en tierra firme de ese país, aunque sean armadores de otros Estados quienes realicen unas capturas que no puede llevar a cabo su propia flota. Es decir a través de empresas mixtas bajo las diferentes fórmulas que permite la UE, para que las descargas y la posterior transformación con el consiguiente desarrollo del sector se hagan en empresas ese país. |
Text extret de Centro de
Investigaciones Científicas i de l'article "La flota del sur, ante
su última parada", El País, 5 de setembre de 1999.
Vejam també el text que correspon a un pamflet d'Unió de Pagesos:
|
|
UN ACORD DE PESCA AMB EL MARROC: SI NOVES CONCESSIONS AGRÀRIES: NO La Unió de Pagesos de Catalunya convoca als pagesos dels sectors de la flor, horta, fruita dolça i cítrics a la concentració que farem aquest dijous, 18 de novembre, a la Plaça de Catalunya de Barcelona, de les 11 a 14 hores, L'Acord d'Associació de la UE amb el Regne
del Marroc està signat des de l'any 1994 encara que no ha estat
ratificat per tots els països de la UE per la qual cosa oficialment
no està en vigor. En l'àmbit agrícola, una sèrie
de concessions s'han negociat per última vegada el novembre de
1995 coincidint amb l'última renovació de l'Acord de pesca
i s'estan aplicant provisionalment. |
Mentre que les concessions a països tercers impacten de forma negativa als pagesos de casa nostra, aquestes no serveixen per ajudar a un desenvolupament real dels països del Tercer Món ja que segueix existint el dumping social i la inseguretat del subministrament alimentari en la majoria de països. En el cas del Marroc, el 85% de la producció de tomàquet es realitzada per cinc empreses; la més gran pertany a la família reial i les altres quatre, a la noblesa marroquí.
 |
 |