INTRODUCCIÓ: PLANTEJAMENT DEL DEBAT


Les transicions a la democràcia a països com a Argentina, Xile o Guatemala, després d'anys de sinistres dictadures militars, es van obrint pas amb moltes dificultats. Una d'aquestes és com aconseguir la reconciliació entre els diferents sectors de la població després dels innombrables crims contra la humanitat que, des de les estructures de l'Estat, es van cometre en aquests països. Recentment, el procés judicial que es va obrir a l'Audiència Nacional espanyola contra el General Pinochet va posar de relleu aquest debat.

Hi ha qui pensa que és millor no remoure el passat per evitar posar més dificultats en la consolidació de la democràcia i que cal oblidar d'una vegada tot el que va passar. En ocasions, des d'aquestes posicions es considera que les responsabilitats es reparteixen entre tots els sectors i que, per tant, és millor posar punt i final.

Contràriament, hi ha altres que creiem que una democràcia sòlida no es pot assentar sobre l'oblit i la impunitat i que cal detenir i processar els responsables d'aquestes violacions als drets humans. Pensem que si no es fa justícia aquests fets sempre es poden tornar a repetir i que les víctimes mai es podran sentir plenament integrades en la nova societat.

Per què pugui obrir-se un procés de reconciliació cal, com a mínim, que les víctimes vegin que:

La recuperació de la memòria d'allò que va succeir, de la veritat, es considera necessària perquè les víctimes durant molt temps no han pogut assenyalar els culpables i necessiten un reconeixement social del seu patiment i de les injustícies que van viure. Els hi cal poder compartir les seves experiències per recuperar la dignitat que els va ser arrabassada.

D'altra banda, el manteniment de la impunitat té efectes molt negatius per a aquestes societats, entre ells Carlos Beristain, seguint a Nora Sveas, destaca els següents:
A diversos països d'arreu del món s'han establert comissions de la veritat (Argentina, Xile, El Salvador, Sud-Àfrica, Guatemala, etc.). Malgrat els efectes positius que han tingut, no sempre han derivat en l'obertura de processos que reparessin les injustícies ocorregudes i ha hagut moltes dificultats per jutjar els seus responsables. Fins i tot, en alguns països, els aparells militars i policials han mantingut pràcticament el seu poder. En aquests casos, la impunitat en la que han restat els responsables de tantes violacions als drets humans ha resultat flagrant.

És en aquest context de manca de respostes reals que, sectors diversos de les societats civils d'aquests països, han buscat justícia fora dels seus països, emparant-se en el fet que la jurisdicció per a perseguir els autors dels delictes de genocidi, en tant que delictes contra la humanitat, poden ésser jutjats fora del lloc on es van cometre, en el cas que la justícia del país on es van produir no tingui voluntat o no estigui en condicions de fer-ho. Qualsevol Estat por afirmar la seva jurisdicció quan el crim en qüestió està tipificat com a genocidi. La Resolució de Principis de l'Assemblea General de les Nacions Unides número 3074 del 3 de desembre de 1974, estableix clarament la necessitat de sotmetre a judici als responsables de la comissió de delictes contra la humanitat.



* Carlos Martín Beristain, Reconstruir el tejido social. Un enfoque crítico de la ayuda humanitaria, Icaria, Barcelona, 1999, pag. 269.