GUATEMALA, UN PAÍS PER CONSTRUIR
Elaborat per la fundació CIDOB
per al Forum de les Cultures

Claus del conflicte

L´evolució històrica de Guatemala mostra com a principal característica l´absència crònica d´un projecte d´Estat nacional que doni cabuda a tota la societat, fet que ha fomentat una tensió social latent que ha provocat que la violència s´hagi instal·lat de forma permanent en la vida del país. Entre les causes principals d´aquesta situació destacarien el desigual repartiment dels mitjans de producció i la manca d´integració social de la gran majoria de la població d´origen indígena. Un cas singular seria l´alta concentració de la propietat de la terra a mans d´una oligarquia agrària, que ha donat com a resultat el subdesenvolupament crònic d´àmplies capes de camperols condemnats a nivells quasi de supervivència.

Mentrestant, en l´entorn favorable que va crear el Mercat Comú Centreamericà (MCCA) durant els anys 60 i 70, va desenvolupar-se un incipient sector manufacturer de béns de consum bàsic, especialment l´alimentació, les begudes, el tabac i els tèxtils, juntament amb la construcció i els serveis. El caràcter urbà i més lucratiu d´aquestes activitats va contribuir a afavorir un altre contrast en el país, accentuant la profunda divisió social i cultural entre el camp i la ciutat. A títol d´exemple, les activitats agràries, que ocupen a gairebé el 60% de la població activa generen tan sols una quarta part de la renda nacional.

Les desigualtats socials també es fan evidents si observem els indicadors d´educació, salut i distribució de la riquesa, que es troben entre els menys favorables de l´entorn llatinoamericà. Guatemala, que té 11 milions d´habitants, presenta taxes d´analfabetisme pròximes al 40% i una esperança de vida de poc més de 60 anys. Per altra part, mentre que la meitat de les llars del país viuen per sota del llindar de la pobresa, un privilegiat 10% de la població capta al voltant del 45% dels ingressos nacionals.

Aquest model econòmic i social, que molts analistes anomenen d´exclusió, té el seu corol·lari en l´organització de la vida política a Guatemala. La pauta històrica ha estat una llarga tradició de governs autoritaris i dictatorials, sense controls legals ni institucionals, que sovint han utilitzat la violència i el terror per imposar l´ordre. D´aquesta manera, a Guatemala no hi ha hagut l´oportunitat de generar espais estables d´expressió i participació política i social de la ciutadania, fet que ha fomentat l´anomia d´una majoria de la població. En canvi, s´hi han desenvolupat contrapoders que, alhora, han entrat en la lògica de la violència, com ha estat el cas de les guerrilles. La situació va desembocar en una espiral de repressió per part de l´Estat que va tenir conseqüències realment catastròfiques.

Per als elements més reaccionaris de l´oligarquia guatemalenca, impregnats d´una concepció patrimonialista del poder i l´economia, la població indígena no entrava en la categoria de ciutadà amb qui s´estableixen negociacions que eventualment puguin conduir a acords. Aquest axioma porta a interpretar la voluntat indígena d´emancipació econòmica i social com un atemptat contra l´ordre que entra en la categoria de rebel·lió.

Una cosa semblant s´ha produït amb els moviments socials urbans, que es canalitzaven preferentment cap al sindicalisme, el moviment estudiantil i les organitzacions populars. Les instàncies de poder generalment no els han reconegut com a interlocutors, sinó més aviat com a agents subversius als quals calia combatre. També cal assenyalar que els grups guerrillers, en la seva estratègia d´avantguarda que opta per la via armada de presa del poder, van arrossegar els moviments rurals i urbans, subordinant-los en moltes ocasions al servei de la seva lluita política.

En aquesta dinàmica de violència i com a resultat de l´acció extremadament repressora de l´Estat, Guatemala presenta un balanç de terror i violacions dels Drets Humans aterridor. S´estima que el total de víctimes en 36 anys de conflicte supera les 100.000 persones i que un milió d´habitants van fugir dels seus llocs de residència, esdevenint refugiats externs o desplaçats interns.

Antecedents i evolució del conflicte

A Guatemala es va viure una etapa reformista que va ser coneguda com la Primavera Democràtica (1944-1954). Entre les mesures més importants que es van aplicar destaca la reforma agrària, que hagués implicat una sacsejada al país pel fet d´ampliar la base econòmica de la població. Desgraciadament, l´oligarquia nacional i notables companyies estrangeres, com la nord-americana United Fruit, s´hi van oposar enèrgicament i van acabar derrocant el Govern amb l´ajuda militar dels Estats Units. Aquest episodi ha marcat una fita important en la història guatemalenca contemporània, generant frustracions i odis que van nodrir la conflictivitat i la violència.

En aquest context, i al deixant dels moviments guerrillers que van sorgir en diversos països llatinoamericans seguint l´exemple cubà del foco insurreccional, apareixen les guerrilles a Guatemala. En el seu origen estaven composades per diverses organitzacions, amb tendències divergents de la ideologia marxista i diferent implantació al camp o a la ciutat. Després de patir diverses derrotes que gairebé van suposar la seva desaparició, l´any 1982 es van englobar en la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG). Malgrat que van continuar reafirmant la seva intenció de lluitar per un canvi revolucionari en el país, el seu discurs ideològic i els seus programes es van identificar més amb elements nacionalistes, concedint una consideració particular a la majoritària població indígena, fet que va contribuir a augmentar els seus efectius i a obtenir un suport social significatiu.

Mentrestant, els governs militars van anar-se succeint, mitjançant eleccions fraudulentes o colpisme, i alguns d´ells van aplicar, a més a més, una estratègia repressiva feroç. A la primera meitat de la dècada dels anys 80, els governs dels generals Romeo Luces García i Efraín Ríos Montt van impulsar una campanya contrainsurgent de terra arrasada que va destruir les bases de suport civil de la guerrilla i va reduir substancialment les seves àrees d´influència. Apart de la seva naturalesa autoritària i la seva predilecció per l´acció repressora violenta, aquests governs temien molt que es reproduís a Guatemala l´èxit de la revolució sandinista a Nicaragua o la capacitat militar de la guerrilla salvadorenca.

Els primers indicis de la ruta cap a la pacificació van començar a perfilar-se a final dels anys 80. Hi van confluir elements internacionals i interns. La crisi centreamericana, amb conflictes armats a Nicaragua, El Salvador i Guatemala, va mobilitzar diferents països d´Amèrica Llatina i Europa per intentar articular mecanismes de pau a la regió. Un moment significatiu va ser la signatura, l´any 1987, de l´anomenat Acord d´Esquipulas per part dels presidents centreamericans, en el qual s´establia el compromís intern i els procediments per pacificar aquests països, que incloïen el suport i la verificació internacional. Aquesta via de mediació internacional, que va ser organitzada i dirigida instrumentalment per les Nacions Unides, ha representat un suport providencial per a les negociacions i els acords de pau.

En l´àmbit interior, a partir de la nova Constitució de 1985 i l´elecció d´un president civil el 1986, Guatemala va iniciar un ardu procés de transició democràtica que encara avui pugna per consolidar-se. Des del principi no ha estat fàcil desenvolupar les institucions i la pràctica quotidiana d´una convivència democràtica. A més, el procés de les negociacions que van culminar en l´acord de pau de 1996 ha estat ple d´alts i baixos i contínuament ha interferit en la vida política del país.

El patró econòmic i social tan desigual de Guatemala ha pogut sostenir-se per la pràctica continuada de polítiques autoritàries per part d´unes elits molt reaccionàries, que no han dubtat a utilitzar les Forces Armades per contenir la capacitat reivindicativa de les majories populars i per combatre les guerrilles. Posteriorment, l´aposta d´aquestes mateixes elits per la pau i la democràcia es basa d´alguna forma en la previsió de seguir acaparant el màxim de poder amb les imprescindibles concessions polítiques i econòmiques. Aquí cal ressenyar la divisió entre una dreta modernitzadora, present en el Partido de Avanzada Nacional (PAN), que projecta una transformació econòmica de tall neoliberal, i una altra més reaccionària que combina la defensa dels privilegis amb alguns trets de populisme, representada pel Frente Republicano Guatemalteco (FRG), fundat pel general i líder del moviment evangèlic Efraín Ríos Montt.

Per la seva part, la URNG ha batallat en la negociació per a la seva incorporació a la vida pública amb plenes garanties de seguretat, una transformació de l´estructura política i institucional, incloent una significativa desmilitarització de la societat, i l´objectiu de capgirar el model socioeconòmic. Després de la signatura dels acords de pau l´any 1996, en aquesta nova empresa es trobarà amb altres organitzacions cíviques (sindicals, indígenes, de Drets Humans, associacions professionals, etc.) que fa molt temps que lluiten per una ampliació de la democràcia i la satisfacció de les seves reivindicacions. Alguns observadors assenyalen la possibilitat que entre tots aconsegueixin articular una força política progressista amb capacitat d´actuació a l´espai democràtic que s´està dibuixant a Guatemala.

Condicions actuals

Malgrat que 3 anys sense conflicte armat ja constitueix en si mateix un element positiu considerable, el camí cap a la consolidació de la pau i la construcció d´un país on càpiguen tots els guatemalencs serà encara molt llarg i difícil d´aconseguir. En gran part perquè els processos posats en marxa requereixen un temps de maduració i no estan exempts de contradiccions. I també perquè existeixen enquistaments estructurals molt difícils de resoldre sense una fèrria voluntat política.

La nova definició de les relacions civicomilitars continua essent un dels focus de tensió. Malgrat la significativa reducció dels efectius militars i la seva progressiva substitució per una Policia Nacional Civil per a les tasques de seguretat interior, el poder militar encara és gran en l´esfera institucional i fàctica. La política de renovació de comandaments ha estat àmplia, però l´orientació de l´Exèrcit cap a una real subordinació al poder civil encara no està ben definida i abunden els indicis de la fortalesa dels sectors militars durs. Això es va fer manifest recentment amb les suaus sentències aplicades als militars jutjats per una matança d´indígenes l´any 1995.

Respecte als Drets Humans, es va establir una Comissió per a l´Esclariment Històric (CEH) amb l´encàrrec d´investigar, a títol informatiu i en nom de la reconciliació, les violacions dels Drets Humans comeses durant la guerra. La CEH va presentar el mes de febrer de 1999 l´informe final que registra més de 40.000 violacions, de les quals 29.000 consistirien en morts o desaparicions. Això pot significar un altre focus de tensió sobre com determinar responsabilitats i si aquestes accions han de ser eventualment castigades. De moment, la justícia s´està mostrant molt reticent, malgrat que les organitzacions de Drets Humans segueixen amb la seva determinació d´arribar fins a les últimes conseqüències.

En l´àmbit econòmic, al tradicional sector agroexportador predominant s´ha afegit recentment la indústria d´encadellat de productes per a l´exportació. Ambdós sectors comparteixen característiques que els fan vulnerables al creixement i poc útils per al desenvolupament. En primer lloc, tenen una extremada dependència dels mercats i els preus internacionals per vendre els seus productes i també per importar el necessari per al desenvolupament productiu. Tot això amb una molt limitada capacitat d´intervenció en l´economia internacional. En segon lloc, apart de la utilització de les matèries primeres que genera el país, l´altra avantatge comparatiu important és una força laboral que es pot utilitzar intensivament amb salaris molt baixos.

En definitiva, la base d´acumulació és estreta i redunda en una distribució de l´ingrés molt mesquina. Així s´alimenta la pobresa estructural que exacerba més les desigualtats socials, fet que influeix en les dificultats per rebaixar les tensions. De la mateixa forma, la capacitat estatal per generar recursos fiscals també és molt limitada, fet pel qual Guatemala, de la mateixa manera que molts països empobrits, depèn en un grau molt alt dels subsidis externs, siguin donacions d´altres països, remeses d´emigrants o crèdits en condicions favorables. Tots aquests casos són remeis per fer la vulnerabilitat més suportable, però difícilment podran contribuir a un canvi en el model de desenvolupament establert.

Podeu trobar més informació a l'Observatori de Crisi del CIDOB