EL PLA HIDROLÒGIC NACIONAL

Índex


QÜESTIONS PRELIMINARS
EMBASSAMENTS
TRANSVASSAMENTS
ALTRES CRÍTIQUES
ALTERNATIVES: PER UNA NOVA CULTURA DE L'AIGUA


Qüestions preliminars

 Ja des de 1992 s'han presentat per part de diferents governs diferents esborranys de plans hidrològics.
Tot i això aquests han tingut sempre un element comú: un model de política hidràulica dels anys 30 basat construcció de grans infrastructures, bàsicament embassaments i transvassaments, i hereu dels models productivistes de finals del segle XIX en matèria hidràulica. Uns models d'altra banda profundament influenciats per la concepció baconiana de la ciència com a dominadora de la naturalesa, concepció que de fet domina tot el camp científic des d'aleshores.

Aquí té un paper central el concepte de "dèficit hídric" com a motor fonamental de l'esmentat pla.

Aquest concepte derivaria del fet que a l'Estat espanyol podem trobar-hi realitats hídriques molt diferenciades, o el que és el mateix, zones que tant pel seu volum de pluges, com per la seva riquesa fluvial són qualificades com a "excedentàries" o com a "deficitàries".
Excedentàries, més enllà de les tradicionalment qualificades com a humides (Galícia, cornisa cantàbrica, i Pirineus) s'estaria referint a conques fluvials.

En aquest sentit l'Ebre és una conca qualificada d'excedentària i en canvi les del Xúquer, Segura i les de la zona d'Almeria, serien qualificades de conques deficitàries. Tot i això aquests conceptes, malgrat correspondre a un situació real, s'han de veure críticament.

Per començar hauríem de considerar si és assumible una concepció de l'aigua vista simplement com un "recurs", o sigui com element més de la riquesa econòmica d'un país, i per tant "transvassable" d'un indret a un altre sota estrictes criteris d'ús social.

En el cas que ens ocupa, els "dèficits" es concentrarien principalment en el litoral mediterrani, destinatari dels possibles transvasaments de l'Ebre.

Aquestes zones, de poca pluja, però densament poblades i amb uns regadius en expansió necessitarien aigua que transita per zones menys poblades (Pirineus aragonesos i vall de l'Ebre) i que en gran mesura desemboca al mar i , segons els criteris dels planificadors governamentals, "es perd".

Com hem vist anteriorment els sistemes hídrics són força sensibles a qualsevol canvi o alteració. De manera que un descens en el volum de l'aigua, una canalització, un embassament, un transvasament d'aigua de riu a riu, etc., pot provocar desequilibris mortals en els ecosistemes fluvials i en aquells que depenen del riu. Alteracions que no només afecten al medi natural si no que tenen una incidència directa en la vida econòmica de les comunitats que viuen al voltant.
Per exemple, la posada en funcionament de la presa d'Asuan a Egipte va suposar un descens en el vuitanta per cent de les captures de sardina a tot el Mediterrani oriental. Al baixar menys quantitat d'aigua van disminuir també la quantitat de nutrients que arribaven al mar i això va reduir les poblacions de peixos.

Per tant no queda tant clar que l'aigua que surt al mar "es perdi" i tampoc està tan clar que la solució als desequilibris hídrics passi per alterar els cicles naturals de l'aigua transvassant-la d'un indret a un altre.

Com bé diu Pedro Arrojo, professor d'Economia de la Universitat de Saragossa, ningú no ha plantejat mai que duem terra fèrtil als indrets on aquesta no ho és tant, en nom d'un suposat "desequilibri agronòmic", ni durem sol a les platges càntabres en nom d'un suposat "desequilibri calòric".

Els bens naturals necessiten d'altres consideracions i potser hi ha que cercar nous equilibris entre les condicions climàtiques i naturals dels diferents indrets i els estils de vida i les estructures industrials i agrícoles dels seus habitants.

Ara dedicarem unes ratlles a les diferents infrastructures que pot suposar el PHN i les limitacions i desequilibris que aquestes poden provocar.   (ÍNDEX)

Embassaments

 El PHN suposa la construcció de 110 nous embassaments, repartits per quasi tota la geografia ibèrica, amb concentracions molt importants a la conca de l'Ebre i els Pirineus aragonesos la zona del Tajo, i al sud, sobre tot a Huelva, Màlaga i Almeria.

La funció de molts d'aquests embassaments, sobretot els dels Pirineus aragonesos és exclusivament servir de primer receptacle per als transvassaments.

Els impactes d'un embassament són molt importants, probablement dels més grans. D'entrada suposen la desaparició del tram de riu on es col·loca el vas de l'embassament. Quan s'inunda la vall desapareixen terres de conreu (normalment molt fèrtils, com totes les que es troben a les vores dels rius), boscos, pobles, carreteres, restes arqueològiques.

S'estima que el embassaments construïts a l'Estat espanyol des de 1940 han suposat la desaparició de 500 pobles. Això suposa, a més a més de la reubicació de la població afectada, la reconstrucció de carreteres, amb un impacte ambiental afegit.

Per al sistema fluvial l'afectació es brutal. Un embassament té un biodiversitat molt més pobra que un riu, per tant bona part de la fauna piscícola desapareix. Aigües a vall també es produeixen forts impactes, no tant sols per la davallada del nivell d'aigua, si no per les fluctuacions del cabdal que tenen lloc com a conseqüència del règim de d'explotació de l'embassament, afectant a la fauna piscícola i a la vegetació de ribera. El cicle dels peixos que remunten els rius per reproduir-se queda alterat, al no poder superar l'embassament. Per altra banda, la mateixa construcció del dic de la presa porta aparellada la creació de grans canteres i zones d'abocament de runa.

Els embassaments, com altres infrastructures com les autopistes, poden fer un efecte barrera per a les poblacions d'animals, generant un empobriment genètic en les poblacions aïllades, i per tant un greu perill d'extinció.
Es tem que els embassaments que s'han de construir a Huelva i la zona del Guadalquivir donin el tret de gràcia definitiu al linx ibèric, el felí amb major perill d'extinció del món.

Una de les altres problemàtiques difícilment resolubles que tenen els embassaments és que pel gran volum d'aigua que contenen es provoca una important evaporació d'aquesta.

Tampoc són de menysprear els danys morals i sentimentals de les persones que hauran d'abandonar les seves llars i veure com els seus pobles i part de les seves vides romanen al fons de l'embassament.

Finalment, un embassament també te data de caducitat. Els sediments que ja no van riu avall (els quals, per altra banda, enriqueixen les terres i alimenten els deltes) i que es queden dins el vas, al cap d'uns anys acaben omplint-lo i fen-lo inoperant per a la producció energètica.   (ÍNDEX)

Transvasaments

 Els transvasaments suposen normalment la canalització d'aigua de la conca d'un riu fins a una altra conca suposadament "deficitària".

Com ja hem comentat, una política de transvasaments suposa també la construcció de nous embassaments, la funció dels quals es només emmagatzemar l'aigua per a la seva posterior canalització cap a l'altra conca.

Els transvasaments provoquen també forts impactes ambientals per l'efecte barrera que suposen, i sobretot per la barreja d'aigües que facilita el pas de la fauna de la conca donant a la receptora, la qual cosa pot tenir conseqüències nefastes per a la biodiversitat.

Amb la qüestió dels transvassament apareix la problemàtica del "cabdal ecològic", o sigui del cabdal mínim que necessita un riu en la seva desembocadura per evitar la intrusió de l'aigua del mar dins les aigües subterrànies, salinitzant-les i per tant posant en perill la fauna, de per si molt rica, dels deltes.

El PHN, de no modificar-se, preveu el transvassament de 1050 hectòmetres cúbics a l'any del riu Ebre en direcció a les conques del Xúquer(315), Segura(450), Almeria(95)i Barcelona(190), amb un preu total de 626.958 milions de ptes.

La destinació d'aquesta aigua són els creixents regadius de València, Múrcia i Almeria i l'àrea metropolitana de Barcelona.

El turisme, molt important en aquestes regions, també és un possible client per a un eventual transvassament, ja que les infrastructures turístiques són importants consumidores d'aigües (piscines, camps de golf, hotels i apartaments, complexos lúdics, etc.).

El cabdal ecològic a la desembocadura de l'Ebre haurà de ser de 100m3/s, però aquesta dada, per als sectors crítics al pla, no resol el problema sobre què es farà els anys que la sequera redueixi substancialment el cabdal del riu.

D'altra banda, especialistes d'organitzacions mediambientalistes preveuen dures conseqüències per a l'ecosistema del delta de l'Ebre, la segona zona humida més important de la península després de Doñana.

Es preveu una important salinització aigües a munt, i que la regulació provocada pels embassaments deixi l'aigua dels darrers 15 km. sense oxígen (anòxica) i fortament eutrofitzada.
Això pot suposar la desaparició dels camps de arròs i dels conreus de musclos i llagostins. El paisatge canviaria de forma dràstica, i mar endins la producció de sardina mediterrània podria baixar un 20%. (Com a exemple extrem i esgarrifós de desfeta ecològica i econòmica està el cas del mar d'Aral al Turkmenistan).

Per tant, no està tant clar que l'aigua que va al mar sigui "aigua perduda".

Un altre tipus de problemàtiques, en aquest cas socials, que generant els transvassaments, són la creació de grans expectatives d'abundància d'aigua que automàticament es tradueixen en un augment de la demanda i un malbaratament important, sobretot si els preus no conviden a estalviar-la.

Per tant, i com difícilment és d'esperar un augment del volum de pluges en aquestes zones, no és molt aventurat esperar que al cap d'uns anys torni a parlar-se de manca d'aigua.
(Més informació a el PHN i el canvi climàtic).   (ÍNDEX)

Altres aspectes crítics

 Un important nucli de crítiques que el PHN està provocant, a part de les ambientals que ja hem esmentat, són les de la necessitat i oportunitat socioeconòmica d'aquest pla.

Com hem dit, el regadiu i el turisme són els sectors econòmics més interessats en rebre l'aigua que suposadament es perd al mar. Però els beneficis poden ser discutibles. El litoral mediterrani ja està molt saturat demogràfica i urbanísticament. Més aigua podria suposar més població i més construcció (que pot venir facilitada per la nova Llei del sòl) i per tant una major degradació de l'entorn natural , que no oblidem és un dels reclams del turisme. Per tant, aquest deteriorament podria jugar a la llarga contra els propis interessos del sector.

Quelcom semblant passa amb el sector agrari. Més aigua podria suposar més regadius i per tant més producció. Però això a la llarga podria ser negatiu, ja que una saturació del mercat alimentari amb productes que ja tenen una forta competència des del nord d'Àfrica podria rebentar preus i enfonsar a molts petits agricultors, que difícilment podrien competir amb les grans explotacions agrícoles, de fet les grans beneficiades dels transvassaments.

Un altre aspecte important que ha estat plantejat pels crítics al PHN és que aquest no té en compte les aigües subterrànies. I no les té en compte en cap dels dos sentits en que seria important que les tingués: ni per aprofitar-les com una alternativa possible a la molt cara política de transvasaments, ni per protegir-les quan aquestes es troben en perill per la sobreexplotació de molts aqüífers (sobretot els de la zona mediterrània).

Un ús racional de les aigües subterrànies, respectant els ritmes naturals de recàrrega dels aqüífers, podria resoldre molts problemes de manca d'aigua.
L'aigua subterrània es sobretot molt adequada per a l'ús domèstic, ja que és de gran qualitat. No així per al rec dels camps, ja que la gran quantitat de sals que porta dissoltes pot provocar la salinitzáció dels sols i provocar problemes de manca de fertilitat.

Les afectacions dels espais naturals protegits també són un altre seguit de crítiques que han arribat des dels sectors més sensibilitzats ecològicament.
Unes 70 obres de regulació afecten a espais proposats per la xarxa Natura-2000 de la Unió Europea. Això no és gens sorprenent si tenim en compte que molts embassaments estan projectats en zones de muntanya que és normalment on es troben els espais naturals més ben conservats i amb biodiversitats més riques.

Una altra crítica és que el PHN no té en compte la desalació de l'aigua de mar com una alternativa ambientalment més viable i sostenible.
A més a més de ser molt més barata, suposaria la creació d'un nou sector econòmic que generaria nous llocs de treball.  (ÍNDEX)

Alternatives: una nova cultura de l'aigua

Per "nova cultura de l'aigua" no hem d'entendre només una gestió diferent, més planificada i estalviadora, sinó que més enllà d'això, aquells que reclamen un ús racional de l'aigua també estan demanant una nova relació entre la humanitat i la natura, una relació pacífica, de respecte cap als fets i ritmes naturals, i una concepció del progrés humà que deixi de veure la natura com una antagonista a dominar i explotar.

És per això que sense ànim d'esgotar totes les alternatives i propostes, donem seguidament tot un seguit d'arguments que han anat sortint en el debat generat al voltant del PHN.