DEL MAR D'ARAL AL LLAC BAIKAL

Índex

El cas del mar d'Aral és sens dubte uns dels exemples dramàtics i extrems d'una política de transvassaments en direcció a regadius (en aquest cas de cotó).

A partir de 1954 es va construir el canal de Karakum de 1500 quilòmetres que duia l'aigua dels rius Amu Darya i Sir Darya cap als nous camps.

El volum d'aigua va començar a reduir-se i avui es troba a una cinquena part del que havia estat el 1960. L'aigua del mar i els aqüífers s'han salinitzat i els fons marins secs han restat exposats als vents.

Això ha provocat que 43 milions de tones de sal anuals hagin estat transportades per l'aire als conreus veïns, a les pastures i a les ciutats, i amb elles gran quantitat de plaguicides i pesticides acumulats durant anys.

Han augmentat els càncers de coll, les malalties respiratòries i pulmonars, les afeccions oculars i les malformacions congènites en nounats. La taxa de mortalitat infantil és la més gran de l'antiga Unió Soviètica, la sal obtura fins i tot els carburadors dels cotxes.

Els camps estan contaminats i salinitzats i fins i tot la llet materna té proporcions intolerables de productes químics.

També hi ha hagut conseqüències directament econòmiques. La ciutat de Muynak, a la costa del mar, abans propera ciutat pesquera (3% del total de la URSS) i amb una important indústria peixatera, ara es troba a 30 quilòmetres de la costa.

Els hiverns son ara més durs i els estius més càlids. La gent nota sempre la sal als ulls i als llavis. La sal de l'Aral transportada pels vents arriba fins a la costa russa de l'Àrtic.

No molt lluny del mar d'Aral el llac Baikal ha corregut una sort molt diferent. Situat al sud de Sibèria, és el llac més antic i profund del món.

Situat a una falla tectònica de 48 quilometres d'amplada la seva longitud és de 635 quilòmetres i arriba a una profunditat de 1637 metres, profunditat més pròpia d'un mar.

Son necessaris 400 anys per que les seves aigües siguin renovades pels 336 rius i rierols que hi desemboquen. Les aigües són extraordinàriament pures i lliures de minerals. Tant és així que la llum del sol penetra a profunditats superiors als 100 metres.

Però curiosament, aquesta extraordinària puresa es podia convertir en la seva perdició. S'havia descobert que un aigua de tal puresa era molt adequada per la fabricació de paper i cel·lulosa de gran qualitat.

Cap a l'any 1950 s'hi van començar a instal·lar indústries de paper. Però aquest plans de desenvolupament industrial van suscitar l'oposició molt ferma tant de zoòlegs i botànics, com de limnòlegs(científics que estudien els llacs).

Durant els 60 i 70 no va deixar d'augmentar l'oposició als intents de industrialització del llac. El Baikal es va convertir en un símbol de la resistència ecologista i conservacionista a la Unió Soviètica. Les raons d'aquesta resistència no sóon en absolut banals.

Amb 25 milions d'anys d'antigor i mes de 1500 espècies endèmiques el Baikal es un autèntic museu de l'evolució. Finalment les autoritats van comprendre la seva importància i el 1987 van decretar la protecció absoluta d'una zona de 50 quilòometres d'amplada al voltant del llac. Des de llavors la indústria funciona amb restriccions i sense abocaments. Aquestes restriccions van obligar a la indústria del paper a cercar metodologies alternatives que no suposessin aigües residuals. Després de dos anys d'investigacions es va arribar a solucions factibles. Era possible produir paper sense aigües residuals.

Els defensors de Baikal van aconseguir una victòria molt més gran que no pensaven. Ja no només van salvar el patrimoni natural que representa el Baikal per a les generacions futures, sinó que van obligar a la indústria a promoure mètodes que no provoquen aigües residuals. I per tant demostrant que les alternatives són possibles i que la indústria pot ser forçada a una reestructuració ecològica.