Afganistan, encreuament d´interessos entre Occident i Orient
Elaborat per la fundació CIDOB per al Fòrum de les Cultures
Claus del conflicte
Afganistan, que limita amb Pakistan, Iran, Xina i tres repúbliques exsoviètiques (Turkmenistan, Uzbekistan i Tadjikistan), ha estat tradicionalment un lloc d´encreuament d´interessos per la seva situació geogràfica. Aquest fet, malgrat tot, no ha impedit que, d´acord amb el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD-IDH) segueixi essent un dels països més pobres del món, sols superat per cinc països africans. Sembla haver contribuït a aquest subdesenvolupament la guerra que va esclatar entre diversos grups de guerrillers durant la dècada dels 80 per a combatre les forces soviètiques i el fet que sempre hagi depès de l´ajuda exterior, sense desenvolupar una estructura estatal pròpia, permetent d´aquesta manera el manteniment de l´estructura tribal.
Afganistan és, a més, un estat multiètnic: el 25% de la seva població pertany a l'ètnia paixto -detentora, ininterrompudament, del poder-, assentada també a les regions pakistaneses frontereres amb Afganistan; el 34% és de l´ètnia tadjik i, per últim, hi ha els pobles de parla turca. El país manca d´una cultura política comuna, amb l´Islam com a única ideologia capaç d´unir les enfrontades tribus d´aquest Estat. Per altra part, compta amb el major nombre de desplaçats del món (entre 2 i 3 milions sobre una població total de 16 milions).
Tot aquest ventall de problemes l´han convertit en un país desestructurat, inestable, massivament destruït i en plena guerra, l´interès geoestratègic del qual ha desaparegut amb el final de la Guerra Freda. Ni la retirada de les tropes soviètiques (1989), ni la posterior caiguda del règim de Najibulah (1992) han comportat l´anhelada pau, un cop desapareguts els dos blocs. Els enfrontaments que es van iniciar aleshores entre els diferents grups de mujaidins sols s´han vist alterats per la irrupció en escena, l´any 1994, del grup fonamentalista radical dels taliban. El mes de setembre de 1996, aquest grup va conquerir Kabul -la capital- i la major part del territori del país, marginant altres grups interns.
Actualment sembla que la situació de guerra civil, alimentada pels països veïns i les superpotències, està estabilitzada sense que cap dels bàndols enfrontats aconsegueixi obtenir una victòria que li permeti controlar tot el país, fet que dificulta una sortida al conflicte i permet, en canvi, l´augment de violacions dels Drets Humans, sobretot de les dones i nenes, i de les morts per explosió de les mines antipersona que sembren el país. Afganistan és un polvorí dins de la inestable Àsia Central, especialment perquè pot derivar en un conflicte regional incontrolable i de conseqüències greus.
Cronologia i evolució
Afganistan va ser creat l´any 1880 per un acord britànic-rus perquè feia de barrera entre ambdós imperis. Més tard, durant la Guerra Freda, va ser utilitzat com una variable geoestratègica entre les esferes d´influència dels EUA i l´URSS, fet que li va proporcionar els seus recursos. Quan l´Índia va alinear-se amb l´URSS i Pakistan ho va fer amb els EUA, Afganistan va mantenir-se neutral en un primer moment, amb la finalitat d´aconseguir ajudes econòmiques d´ambdues parts. Però quan va donar suport, posteriorment, a les aspiracions separatistes dels grups paixto al Pakistan, l´interès dels veïns per Afganistan va augmentar. Mentrestant, a l´interior del país s´estaven començant a formar dos grups molt diferents d´opositors al règim que pretenien reconstruir la societat d´acord amb les lleis de l´Islam: per un costat, el PDPA (Partit Democràtic Popular d´Afganistan) i, per l´altre, el Jamiat-i Islami (Societat Islàmica), que l´any 1975 va patir una escissió de la qual va sorgir el Hizbi.Islami (Partit Islàmic).
Malgrat que l´any 1973 es va produir un cop d´Estat militar que va abolir la monarquia -existent des de 1929-, la manca d´alternatives a aquesta forma de govern va suposar, a curt termini, que les superpotències donessin suport als moviments contraris al règim (moviments islàmics i comunistes) i, a llarg termini, la intervenció de l´URSS (1979), temorosa que prengués el poder un grup amb suport pakistanès. Aquesta ocupació va mantenir-se fins a l´any 1989, quan es va formar un Govern prosoviètic liderat per Najibulah, que va caure l´any 1992 com a conseqüència de l´aliança de diversos grups de mujaidins, originant novament els tradicionals enfrontaments etnicotribals i els canvis d´aliances.
El Govern islàmic moderat, liderat per Rabani, va ser derrotat l´any 1994 amb la irrupció de l´inesperat fenomen dels taliban, estudiants de les escoles alcoràniques, que gaudien d´una gran popularitat entre l´ètnia paixto -la majoria d´ells hi pertany-, fet que els va permetre avançar per tot el país gairebé sense trobar resistència. Els taliban també comptaven amb el suport de Pakistan, Aràbia Saudita i Estats Units, sobretot en temps passats.
La feblesa actual del país es deu no solament a la manca d´una estructura interna que permeti una governabilitat estable, sinó també als alts costos -col·lapses a les escoles i als hospitals- per causa de la prohibició, imposada pels taliban, que les dones treballin.
Condicions actuals
Malgrat que actualment els taliban controlen dues terceres parts del país (les zones on hi ha majoria paixto), és probable que a la resta trobin una resistència més gran.
És innegable la voluntat d´aquest poble d´aconseguir la pau. En aquest sentit, l´ONU ha intentat fer de mitjancera per a una solució pacífica al conflicte, però la manca de confiança entre els diferents grups ho fa molt difícil.
Malgrat això, davant la impossibilitat que algun dels bàndols pugui imposar-se militarment sobre la resta, l´única solució viable sembla ser la mediació internacional. De moment, són molt importants les actuacions dutes a terme per les organitzacions d´ajuda humanitària, encara que des de la irrupció taliban és més difícil desenvolupar aquesta tasca, sobretot per a les cooperadores. En aquest sentit, l´any 1996 la UNICEF va decidir suspendre els seus programes.
següent